Per què ho compartiré?, el meu és meu: L'arrelat sentit de la propietat en l'ésser humà

Quantes vegades hem assistit a aquesta escena: un nen petit en un parc està jugant envoltat de les seves joguines tranquil·lament. De sobte, altres nens s'acosten i li manlleven les seves joguines per a jugar amb elles. Probablement, el nen amo de les joguines s'emporta una gran enrabiada davant aquesta usurpació de les seves coses; al cap i a la fi, aquestes joguines són seves i al seu cap els altres nens no tenen dret a llevar-los-hi.

A aquesta indignació caldrà sumar-li el regany de la seva mare, que li recordarà la importància de saber compartir les seves joguines amb altres nens. Però, encara que ens hagin dit des de petits que cal fer-ho així, la veritat és que compartir no està en els nostres gens.

Ara pensem en nosaltres mateixos, ja d'adults. Com portem avui dia això de compartir? Estaríem disposats a compartir el nostre mòbil, el nostre ordinador, el nostre cotxe, la nostra casa amb un estrany, com amb els nens del parc? I amb un amic o familiar? Probablement, la resposta majoritària és no. És igual que siguin estranys o coneguts; i encara que algun faci ús de la seva ment racional i pensi que tal vegada compartiria, el seu cor li haurà fet un tomb només de pensar que s'ha de separar de les seves coses, encara que sigui per uns minuts.

Perquè el sentit de la propietat està arrelat en la nostra naturalesa des del principi dels temps. El concepte de propietat impregna tot el nostre ésser.

Probablement, podem fer un recorregut de la nostra vida a partir dels objectes que hem tingut o que hem deixat de tenir. La nostra primera moto, on portem al nostre primer amor; el primer pis compartit amb amics, on vas aprendre a cuinar; les primeres sabatilles amb les quals vas córrer la teva primera carrera; aquest bolígraf amb el qual vas signar el teu primer contracte... Objectes que han anat escrivint la teva història personal i que formen part de tu.

Segons Dan Ariely, tenim aquest sentit de la propietat tan arrelat en el nostre ser degut a tres rareses irracionals de la naturalesa humana. La primera raresa és que ens enamorem de les coses que ja tenim. Això ocorre perquè per a nosaltres aquestes coses no són coses sense més ni més. Aquesta taula de la cuina que volem vendre no és una taula de cuina com una altra. És la taula on desdejunaves de petit. Recordes els temps feliços en els quals només t'havies de preocupar d'anar al col·legi.

Aquests moments estan inclosos en el valor que té la taula i, per tant, el seu preu té una càrrega emocional excepcional. El problema està en el fet que per al possible comprador de la teva taula és només una taula de cuina de segona mà. El valor afegit emocional només és present en una de les dues parts.

La segona raresa és que prestem més atenció al que podem perdre que al que podem guanyar. Ja sabem que l'ésser humà s'enfronta al biaix de l’aversió a la pèrdua, i és que ens fan més mal les pèrdues que els guanys; exactament el doble. Per això, a l'hora de vendre la nostra preuada taula de la cuina, pensarem més en el que perdem en vendre-la, en totes aquestes memòries que hem anat emmagatzemant i que se n'aniran amb la taula, que el que guanyarem amb ella. Uns diners que, ja anticipem, mai serà equiparable al valor emocional que tenim en la nostra ment.

I la tercera raresa és que suposem que els altres veuran la transacció des de la mateixa òptica que nosaltres. D'alguna manera, esperem que la persona que ens comprarà la taula sigui conscient de tot el que aquesta taula és capaç de donar. De les experiències familiars que s'han produït al seu voltant, dels riures, les abraçades, els petons que s'han generat entorn d'ella.

Perquè des del nostre punt de vista, és impossible que el comprador no vegi el món des de la nostra perspectiva. Una perspectiva que, d'altra banda, considerem, que és l'única vàlida. No obstant això, el comprador només s'estarà fixant en aquella esquerda que té en un lateral i que potser és més gran del que realment necessita.

I a aquestes tres rareses del sentit de la propietat cal sumar-li una segona derivada que també afecta en la seva valoració. Quan hem participat en això que hem fet nostre, li donem més valor.

Si aquesta taula de família que ens ha acompanyat al llarg d'un temps és una taula que hem muntat nosaltres, com ocorre amb els mobles d'una coneguda marca sueca, aquest objecte no sols sumarà tots els records i memòries viscudes amb ell, sinó també l'esforç d'haver-lo muntat amb les nostres pròpies mans. La taula no sols reuneix les experiències que hem viscut amb ella, sinó que suma el nostre esforç, incrementant el seu valor subjectiu. Com bé diu Ariely, com més treball se n'ha posat un en alguna cosa, major serà el sentiment de propietat que experimentarà.

Així que la pròxima vegada que prestem alegrement les joguines d'un nen al parc i el nen s'enfadi, no oblidem que el sentit de la propietat està arrelat en nosaltres i que compartir no està en la nostra naturalesa.

Article original en castellà a: yorokobu.es