Recentment, uns investigadors de la Universitat de Texas, en Galveston, han completat un estudi segons el qual la feromona androstenol, present en les glàndules sudorípares i salivals dels mascles de moltes espècies animals, inclosos els humans, provoca una estimulació sexual inconscient en les femelles.
Seguidament, els prestigiosos científics van emprendre un experiment per a corroborar empíricament la seva teoria: van ruixar un seient de la sala d'espera d'un dentista amb
un compost amb base de androstenol.
El resultat va ser que, mentre la majoria dels homes evitaven els seients confrontants, un alt nombre de dones van mostrar una pertinaç tendència a asseure's en els seus voltants, o just damunt.
Julius Piñeiro va saltar de la cadira en llegir aquesta revelació en un número endarrerit de la revista Surprising Science que deambulava des de 1998 pel lavabo del seu psicòleg. El providencial descobriment d'aquells investigadors texans podia ser la solució al problema de sudoració que li acomplexava des que li va aparèixer la primera pelussa del bigoti.
Emocionat per les possibilitats d'aquell avanç de la moderna medicina, va arrencar les fulles de la revista i se'n va anar corrent de la consulta, sense donar explicacions.
Quan entre els seus companys d'Institut es van començar a revelar les metamorfosis pròpies de l'adolescència, el seu amic Benlloch va passar de ser un nan a mesurar gairebé 1,80 en tot just el que dura un estiu; a Vallés, que s'asseia tres files davant, se li va cobrir el cos de borrissol com a un licantrop, se li van arremolinar les patilles i una selva arrissada es va obrir pas entre els botons de la camisa.
A la pobra Elenita Ruiz li van segrestar les galtes uns grans invencibles i horrorosos que no la van alliberar fins a la universitat; i a la primeta Rosella, la italiana, se li van arrodonir tant les corbes de sobte que ni tota la biodramina del món evitava els marejos dels nois que se la trobaven pels passadissos.Julius es va emportar la pitjor part. Sense més ni més, va començar a suar com una font.
No sols en les classes de gimnàstica o en els partits de l'esbarjo, sinó en qualsevol lloc i per qualsevol motiu. N’hi havia prou a haver de sortir a la pissarra a resoldre una equació o albirar de reüll a la inassolible Rosella enfundar-se el seu suèter. Les seves glàndules es desbocaven i suava pertot arreu. El seu front i el seu solc nasolabial es decoraven en instants amb minúscules perles, les òrbites de les seves axil·les es dibuixaven en la seva camisa i la tela de l'esquena se li adheria humida marcant-li les vèrtebres.
I després estava aquella olor que l’embolicava com un núvol àcid i que cap desodorant aconseguia encobrir. Julius era el Versalles de la suor. I en aquella època cruel només era un adolescent indefens envoltat d'adolescents sense filtres que no dissimulaven el seu desgrat. I menys que ningú, les noies. Per a elles Julius va tenir la sensació de convertir-se, literalment, en un empestat.
—Fins ara!! —va pensar contenint la seva eufòria.
Fins que la doctora Rosslink i el beneït professor Higgins havien descobert que les feromones presents en la suor tenien el potencial de convertir-se en un poderós afrodisíac. Resulta que feia anys que estava acomplexat mentre cada dia les seves glàndules produïen en secret, i a litres, l'antídot de la seva calamitat.
Julius es va tancar en la seva petita casa prop de l'abocador, on havia triat retirar-se del món perquè la seva olor passés desapercebuda, i durant dies no va fer una altra cosa que recollir tota la suor que el seu cos produïa i emmagatzemar-la en pots de conserva buits.
Després, amb l'ajuda d'un alambí i molta paciència, va destil·lar la seva transpiració repetidament, una vegada i una altra, fins a obtenir una mínima essència concentrada d'aspecte almivarat que cabia en un didal. A continuació, va obrir un pot de colònia d'olor de lavanda i va dissoldre el didal en l'interior. Ho va agitar fins que el pàl·lid lila de la colònia es va tornar violeta intens.
Finalment, amb el cor agitat, i amb la reverència del descobridor d'una vacuna que ha de provar-la en si mateix, es va aplicar unes gotetes de colònia darrere de les orelles i després per tota la pell.
Hores més tard, quan es va asseure en una taula en el centre del bar Symphatique, al qual mai s'havia atrevit a entrar, va sentir esperança i terror a parts iguals. Va demanar una inofensiva aigua amb gas amb una rodanxa de llimona i va esperar. Va observar científicament, com ho hagués fet un becari avantatjat de la doctora Rosslink i del professor Higgins, fins que va trobar un patró de comportament al seu voltant.
La majoria dels homes passaven pel seu costat sortien acomiadats cap a l'altra punta del bar, com llançats per una força centrífuga invisible. En canvi, el pas d'algunes dones s'alentia, com si la seva massa corporal exercís una força gravitatòria de la qual elles no podien escapar. En la taula del costat s'havia assegut un grup de solteres que li havien dirigit un parell de mirades furtives, i una noia bruna li havia preguntat l'hora feia una estona. Clar que com Julius no tenia cap experiència social, s'havia limitat a donar-la-hi.
Va començar a identificar-se amb aquella cadira de la consulta del dentista de Galveston, Texas. Una cosa era veure la dansa d'homes i dones al seu voltant, atrets o repel·lits per forces subconscients i inverses, i una altra molt diferent era fer alguna cosa sobre aquest tema. Julius també es va sentir cadira, en el sentit de sentir-se com un moble, incapaç de moure's. I es va adonar que la nit anava a acabar així tret que, en un gir inesperat dels esdeveniments, algú s'assegués —desvergonyidament— en els seus genolls.
—Julius?
Després d'un breu instant de desconcert Julius va notar que es marejava. El seu rostre era el mateix, però les seves corbes esportives de circuit de carreres eren ara menys agressives, encara que continuaven exigint biodramina. Va pensar que les seves glàndules sudorípares li anaven a jugar una mala passada, però Rosella va continuar parlant sense parar, distraient-lo de les seves preocupacions glandulars.Van conversar de l'institut com si fossin vells amics. No van esmentar res dels seus problemes de sudoració i, en canvi, van recordar professors, anècdotes i companys.
Resulta que ara Vallés era locutor de ràdio i Elenita Ruiz, una important executiva a Londres. En algun moment de la nit l'aigua amb gas es va convertir en ginebra amb tònica, el Sympathique es va convertir en el carrer de Vescomte Medardo de Terralba 24, 3r B, i Julius es va convertir en Valentino Rossi triomfant per cinquena vegada en el circuit de Jerez.
L'endemà es va sentir simultàniament el rei del món i un geni del mal. El seu pla havia funcionat infinitament millor de l'esperat, però havia sotmès la voluntat de Rosella amb males arts químiques, només que en comptes d'usar alprozalam, ketamina o èxtasi líquid, havia utilitzat les feromones de la seva pròpia suor. Era doblement repugnant, va pensar. Així i tot, va témer que l'efecte del seu beuratge s'hagués esgotat, i va aspirar profund l'aire de l'habitació rastrejant la seva pròpia olor. En aquest moment Rosella es va despertar.
—Què olores?
Julius va tremolar. Va percebre que el seu front i el seu solc nasolabial es començaven a cobrir de perles.
—No sé, tu… olores alguna cosa?
—Jo? —va contestar Rosella— Res. Fa una setmana que estic constipada.
Article original en castellà a: yorokobu.es
Comments