No es tracta de tenir un ego com un castell o de creure'ns millors que els altres, es tracta de parlar-nos, comprendre'ns, perdonar-nos i jutjar-nos bé, amb compassió.
Parlar-nos bé, reflexionar de manera constructiva sobre coses que fem malament, celebrar-nos davant un assoliment o tractar la nostra ment i el nostre cos amb respecte i afecte no són actes d'egoisme o d'egocentrisme. Hauríem de practicar una autocura que ens permetés tractar-nos com mereixem.
Deia Boccaccio en el Decameró que res ens fa més humans que sentir compassió pels nostres semblants. D'algun mode, tant culturalment com socialment, se'ns ha inculcat la idea que aquesta dimensió va sempre de dins a fora. Bé és cert que és necessari compadir-nos de qui sofreix i que experimentar aquest sentiment ens fa més nobles. No obstant això, hi ha un detall igual d'important: la compassió també ha de projectar-se cap a un mateix.
Tenir compassió per un mateix és una clau de benestar psicològic
Una cosa és voler-se i una altra voler-se bé. No tots els amors propis són saludables, perquè abunden els egos excessius i aquests autoconceptes que es posicionen en un narcisisme nociu en el qual només existeix un i ningú més.
Anar pel món amb una autoestima esfilagarsada dona pas a les ombres de la depressió i altres problemes psicològics. D'altra banda, les persones incapaces de controlar un diàleg intern negatiu, acusador i nociu, naveguen sempre a la deriva de sofriment mental. Perden oportunitats, cauen en relacions de parella infelices i rares vegades aconsegueixen la realització personal.
Tenir compassió per un mateix no és un acte de feblesa.
Per què hem de desenvolupar una mica més la compassió cap a nosaltres mateixos?
Tenir compassió per un mateix és, per sobre de tot, acceptar la imperfecció de l'ésser humà, és assumir que som fal·libles, que cometem errors i saber respondre'ns davant ells amb amabilitat i afecte. La necessitat de desenvolupar aquesta competència del benestar és múltiple:
La Universitat de Duke (els Estats Units) va demostrar que les persones que apliquen l'autocompassió en el seu dia a dia disposen d'una bona intel·ligència emocional i una satisfacció vital més plena.
D'altra banda, també s'ha demostrat que l'autocompassió es correlaciona amb una menor incidència de la depressió i l'ansietat.
Aquelles persones capaces de ser respectuoses i afectuoses amb si mateixes en moments complicats, donen forma a un diàleg intern que no jutja, que no critica i que ens permet acceptar-nos tal com som.
Així mateix, també és interessant destacar que les persones que practiquen l'autocompassió no cauen en la preocupació excessiva o en les cavil·lacions negatives que minven el benestar psicològic.
Components de l'autocompassió
La literatura i recerca sobre l'autocompassió ha augmentat de manera exponencial en els últims anys. Habilitar a pacients amb depressió en l'autocompassió milloraria el seu avanç i progressiva recuperació.Estudis com el realitzat en la Universitat de Zúric, per exemple, parlen de la utilitat d'incloure-la en la teràpia cognitiva-conductual. És interessant tenir presents aquests elements que donen forma i cos a l'exercici de l'autocompassió. Són els següents:
Ser capaços de parlar-nos amb bondat
Jutjar-nos de manera positiva
Ser conscients que els éssers humans no som perfectes
Saber les nostres necessitats
Entendre que el sofriment, l'error o la pèrdua formen part de la vida
Saber apreciar-nos i voler-nos com mereixem
L'atenció plena ens permet desenvolupar amb major eficàcia aquesta dimensió
La compassió per un mateix ens evita haver de dependre dels altres
Tenir compassió per un mateix és apreciar-nos de manera autèntica perquè comprenem quant valem i quan mereixem. Suposa ser tolerant amb els nostres errors i abraçar les nostres ferides internes per a donar-nos alè i continuar avançant.
Així mateix, l'autocompassió augmenta la independència per a validar les emocions, les necessitats i l'autoestima. Quan sabem el que mereixem, deixem de ser dependents absoluts de les atencions alienes i encara que les agraïm, ja no quedem tan supeditats al nostre entorn.
Per a concloure, donar-nos permís per a ser imperfectes i continuar estimant-nos en cada situació i circumstància és un exercici de salut que val la pena practicar.
Comments