On està el meu moment Arquimedes?

Hi ha dies en què un enveja profundament a Arquimedes. No per la seva intel·ligència —que també—, sinó perquè va tenir el seu moment eureka!, en una senzilla banyera i, no obstant això, un descobriment aparentment nimi li va sumir en la més absoluta de les eufòries. Vivim en una era tan absurdament informada, tan visualment saturada, en la qual donem tant per fet, que la sorpresa —aquest tresor antic— sembla estar en vies d'extinció.

Ja no descobrim coses, les consultem, ens emportem un espòiler de realitat permanent: no gaudim un restaurant, anem al que té millors ressenyes i esperem que estigui a l'altura; no al·lucinem amb les vistes des d'una casa rural, l'hem triat per això prèviament… Abans, ser el primer a veure alguna cosa era una possibilitat real. Ser un explorador intercontinental travessant un oceà malvivint en un vaixell gegantesc, ser Howard Carter i obrir una tomba segellada durant mil·lennis enmig d'un desert, aixecar la vista i pensar que potser podries ser el primer a imaginar un ocell metàl·lic solcant el cel.

Ara, tot està documentat, registrat, etiquetat. L'inexplorat ha estat rastrejat; l'invisible, escanejat; el que és nou, enterrat per la sobreproducció. La sorpresa, aquest reflex primitiu davant el que és nou, ha desaparegut no sols del nostre dia a dia, sinó de les nostres aspiracions i fantasies més boges.

I què passa quan ja no queden selves per travessar, monuments per desenterrar, màquines pioneres per imaginar…? Necessitem una narrativa on encara quedi una cosa oculta. La conspiració no és només paranoia: és desig de misteri. Si no podem descobrir continents, almenys que algú ens n'amagui un. Si l'espai s'ha tornat pop i pot anar fins a Katy Perry, normal que a la gent li entrin ganes de considerar la possibilitat que la Terra és plana.

Potser no es tracta llavors de trobar nous mons ni d'inventar els que no existeixen, sinó de mirar el que tenim amb altres ulls. Hem confós novetat amb acumulació: més dades, més imatges, més destins, més contingut… Probablement n'hi ha prou amb canviar el focus, rescatar la capacitat de detenir-nos, d'habitar amb calma el desconeixement, de deixar-nos caure en l'abisme de la sorpresa.

Perquè no tots pujarem a l'espai en una nau patrocinada per begudes ensucrades o pagar una milionada perquè un submarí ens porti a veure les restes del Titànic, però sí que podem mirar una cosa quotidiana i pensar «Vaja, mai l'havia vist així». I en aquesta espurna, tant petita com antiga, retrobar alguna cosa del perdut: la fascinació pel que no té explicació immediata.

Pot ser que, si canviem l'enfocament, amb el temps sí que trobarem noves selves inexplorades, invents pioners, cridarem «Eureka!» per una finestra.

Article original en castellà a: yorokobu.es