Viure al límit

Últimament he decidit trencar inèrcies. Prendre decisions arriscades, desoir les meves pors. Moltes d'elles són heretades o infundades, però m'han acompanyat durant anys. Perquè som així, ens diuen com s’han de ser les coses. Les assumim, les fem nostres, i no qüestionem res. Així que des de fa unes setmanes estic cometent veritables temeritats. Coses molt perilloses que fan mal només de sentir-les.

Tot va començar a la dutxa. No quedava xampú i vaig pensar que no valia la pena interrompre el bany. Vaig usar el gel com a xampú. Bum! Viu al límit, vaig pensar. Vaig barrejar càpsules de cafè de dues marques. Vaig profanar tota la mística aromàtica d'una càpsula Nespresso i la vaig barrejar amb una marca blanca. Sacríleg. Vaig tirar la caixa d'un electrodomèstic res més obrir-ho, sense ni tan sols provar-ho. Vaig esborrar tots els missatges de més d'un any en el meu telèfon sense ni tan sols revisar-los. Vaig trucar per telèfon a un amic sense avisar. Unilateralment.

En plena trempera vaig qüestionar el trajecte de Waze i vaig guanyar temps. Vaig fer un projecte sense preguntar-li res a ChatGPT. Vaig reconèixer en públic que m'agrada la pizza amb pinya. Vaig dir alegrement que no tenia una opinió formada en un debat sobre política. Vaig tirar roba que no uso. Em vaig quedar l'euro d'un altre d'un carret de supermercat.

Em sentia tan viu que vaig aparcar mitja hora en zona verda sense tiquet. Vaig preguntar el preu d'un plat fora de carta quan me'l van oferir. Vaig contestar un mail dos dies més tard. Vaig demanar un menú d'hamburguesa sense patates. No vaig guardar una bossa de plàstic i la vaig tirar a les escombraries. Quan ja pensava que no podia pujar el nivell de risc, vaig decidir no comprar loteria de Nadal aquest estiu i vaig veure un capítol de la sèrie sense avisar a la meva dona… Haig de parar aquesta bogeria.

Més enllà de la broma, vivim sempre en cledes. Alguns són banals, com els hàbits de consum o els costums, però altres no tant. Alguns freguen l'adoctrinament. Hi ha qui se subroga dòcilment al que li diuen i bojos que barregem marques prèmium i blanques sense titubejar. O intentem llegir les notícies i opinions de tots dos fronts per a tenir una opinió pròpia. Molt boig tot, però ho recomano tant…

Pensar en el que un pensa i per què ho pensa és una cosa deliciosa i guaridora. Així que recomano a qualsevol la meravellosa sensació de sentir que fa una cosa tan boja com qüestionar-se les coses.

Article original en castellà a: yorokobu.es