"Que sàvia és la naturalesa!" Segur que alguna vegada has sentit o utilitzat aquesta frase, probablement d'una forma recurrent i sense molestar-nos a analitzar el seu significat.
Fent ús de la nostra intel·ligència humana per alguna cosa positiva, cal preguntar-nos: Fins on creiem que podem portar el presumpte progrés que ens ha mantingut entretinguts?
Pel que fa a les magnituds relatives a l'origen del procés evolutiu de la vida en la Terra, l'aportació dels humans ha estat més aviat petita i molt recent. Això és així. Hi ha diverses coses que també són molt clares i és obvi que no ens han interessat molt, o no hem estat capaços d'observar amb nitidesa.
Partint de la base que el Planeta ens serveix de refugi en l'immens univers, és bo recordar que va haver-hi un moment en el qual es van crear les condicions necessàries per a albergar vida. En les seves etapes més incipients, els primers organismes van entrar en processos d'evolució i selecció fins a arribar a formes de vida complexes i és aquí on es poden apreciar els primers centellejos d'intel·ligència natural basada en la progressió de la supervivència i interessada a perpetuar la vida.
L'evolució de les espècies va seguir un procés en harmonia, creant i seleccionant, fent la Terra més acollidora i habitable, triant als organismes més dotats i resistents per a establir ecosistemes capaços de donar manteniment a la transformació. Sabem que no hi ha res etern i que la norma inherent a la vida és aparèixer i desaparèixer, ajudada per una anterior desaparició o ajudant a una posterior aparició. És en un d'aquests processos quan sorgeix l'error, l'excepció que posa la llavor per a confirmar la regla, per a posar data de caducitat a la vida terrestre.
La llavor donaria lloc als primers passos de primats i més tard d'homínids proveïts d'una intel·ligència que potencialment podia créixer paral·lelament a la intel·ligència natural. Això va ser el resultat de la transmutació soferta entre primats i humans que va conferir a aquests últims unes capacitats cognitives superiors, dotant-los de racionalitat per a albergar emocions, sentiments i consciència de la seva pròpia existència.
Davant la nova espècie sorgida, la Terra no podia ni imaginar el que li venia damunt. Els humans, utilitzant aquestes capacitats per a convertir-se en éssers arrogants, capaços de pensar que tot el que ja existia estava per sota d'ells, van imposar una supremacia que els va conduir al menyspreu de la naturalesa.
D'entre totes les espècies és impossible trobar un comportament tan estúpid amb les teves pròpies fonts de vida, de recer, de llar i refugi, com el de l'autoproclamat ser més intel·ligent.
És terrible pensar que la humanitat, en la seva petita contribució evolutiva, ha estat capaç de fer en poc espai de temps el que la intel·ligència natural va fer en milions d'anys. Això ha provocat l'acceleració de l'envelliment i degradació del medi terrestre. Quan es va posar en marxa, va avançar a cops d'egoisme, enveja, ambició desmesurada, tot en nom d'un progrés salvatge, depredador i absurd.
Cal preguntar-se: De què serveix tanta velocitat? Les possibles respostes porten a dir que hauríem de deixar d'implantar sistemes d'organització i control que no tinguin en compte tot el que la intel·ligència natural ha aconseguit construir. Els humans volem avançar molt de pressa i no pensem que la velocitat ens portarà abans al final de tot.
No entenem que una cadència més pausada en el creixement construeix un entorn per a la vida més agradable, per a avui i per a demà. És molt difícil que arribem a entendre-ho a causa de la dicotomia que va sofrir la nostra intel·ligència de la natural. No som una espècie capaç d'això ni de comprendre que per a prolongar l'existència humana és necessari fer-ho respectant i cuidant al màxim el nostre planeta i tot el que conté.
En les últimes dècades hem volgut donar petites mostres de posar en pràctica correccions per a redreçar el nostre rumb destructiu. Ens hem inventat els moviments ecologistes d'extensa teoria i praxi nul·la, resolucions que les nostres organitzacions polítiques i econòmiques es prenen de broma i no tenen el més petit interès a complir. Tot això només per a tenir una petita justificació davant una consciència ennegrida per la cobdícia.
A on creiem portar l'existència humana en la Terra? És possible que ja ens trobem en un punt sense retorn. Si fem un repàs de la situació actual, veiem que tenim problemes de superpoblació amb una consegüent escassetat de recursos. Sofrim mals endèmics: fam, pobresa, guerres, contaminació, epidèmies. Estem provocant canvis en el clima que originen desastres que incrementen i agreugen tots aquests mals.
Sense correcció urgent i efectiva serà molt difícil prolongar la vida que coneixem en algunes dècades. Segurament ens trobem tancats en un cercle viciós del qual no podem escapar. El monstre que hem creat amb la superpoblació només ens permet la fugida cap endavant, amb noves generacions que cada vegada han de créixer més i més, consumir més, contaminar més. Pensar a aplicar la filosofia del "menys" potser podria donar-nos esperances.
Comentarios