El mosquit i el poder: paral·lelisme amb Netanyahu i la violència contra els palestins

Quan parlem del mosquit com l’animal més letal per als humans, la sorpresa sol ser immediata. Com pot una criatura tan diminuta, que amb prou feines crida l’atenció, ser responsable de centenars de milers de morts cada any? El secret rau en la seva capacitat d’actuar de manera insidiosa, persistent i devastadora, sense estridències ni ullals, però amb conseqüències brutals. En molts sentits, aquest insecte ens ofereix una metàfora inquietant per comprendre certs mecanismes del poder modern. I entre ells, destaca amb nitidesa el cas de Benjamin Netanyahu, actual primer ministre d’Israel, i la seva prolongada campanya militar contra la població palestina.

Letalitat sense espectacle

El mosquit no necessita cridar l’atenció. No se sent fins que ja és massa tard, i quan actua, ho fa sense sang ni vísceres visibles. El mateix passa amb alguns líders polítics que exerceixen el seu poder des dels despatxos, amb ordres remotes, discursos mesurats i diplomàcia hàbilment manipulada. En aquest teatre d’operacions, Netanyahu ha demostrat ser un expert: un estratega que ha sabut amagar darrere un relat de seguretat nacional i defensa legítima el que cada cop més veus internacionals denuncien com una política sistemàtica d’ocupació, apartheid i extermini progressiu.

Mentre el món observa amb horror els bombardejos sobre Gaza o l’expansió dels assentaments il·legals a Cisjordània, Netanyahu i la seva maquinària justifiquen cada pas com una reacció necessària davant el terrorisme. Però, igual que el mosquit transmet malalties sense intenció conscient, la política israeliana actual perpetua un cicle de violència, espoli i patiment que emmalalteix i mata tota una població, especialment civils innocents —dones, nens, ancians— atrapats en un camp de batalla completament asimètric.

Vectors de devastació

Els mosquits no maten directament, sinó que actuen com a vectors de malalties. De la mateixa manera, les decisions de Netanyahu —siguin decrets, incursions o bloquejos— esdevenen vehicles de conseqüències devastadores: destrucció d’hospitals, restriccions d’aigua, talls d’electricitat, impediments a l’accés humanitari, detencions arbitràries, demolicions de cases. Cada acció porta amb si el germen d’una crisi humanitària.

Aquest model de poder té quelcom profundament viral. No actua sempre amb grans explosions (tot i que n’hi ha), sinó amb una estratègia crònica d’esgotament, de colonització gradual, de destrucció lenta del teixit social palestí. Com un mosquit que torna cada nit, implacable i silenciós.

Un cicle repetitiu i insalubre

Una de les característiques més frustrants del mosquit és la seva resiliència. Es combat, se’l denuncia, però sempre torna. El mateix patró sembla aplicar-se a Netanyahu, que ha sabut aferrar-se al poder durant dècades, travessant crisis polítiques, judicis per corrupció, escàndols internacionals i pressions diplomàtiques. La seva permanència no és casual: forma part d’una estratègia que ha consistit a alimentar la por, polaritzar la societat israeliana, instrumentalitzar el conflicte amb els palestins i presentar-se com l’únic garant de l’ordre i la seguretat.

Com un entorn insalubre que permet als mosquits continuar reproduint-se, l’ecosistema polític israelià —alimentat per interessos econòmics, complicitats internacionals i el suport acrític d’aliats poderosos com els Estats Units— ha permès que aquesta figura es perpetuï i es radicalitzi. Cada brot de violència, com cada epidèmia, és seguit per una breu indignació global... i després, l’oblit.

Victimització i control del relat

Una altra similitud inquietant és la capacitat d’ambdós —mosquit i mandatari— per invertir el relat. El mosquit no sembla perillós: és petit, fins i tot molest però insignificant. Netanyahu, per la seva banda, ha cultivat una imatge de víctima, de defensor del seu poble davant les amenaces externes. La narrativa de l’“Estat assetjat” s’utilitza una vegada i una altra per justificar qualsevol mesura, per desproporcionada que sigui.

Així, el poder es disfressa d’autodefensa, mentre es bombardegen escoles, es disparen periodistes o es deixa sense subministraments bàsics milions de persones. El llenguatge de la seguretat ha substituït el dels drets humans. I el món, com passa amb les picades de mosquit en països llunyans, sembla acostumar-se al dolor aliè.

Combatre el que és invisible

Per frenar el mosquit, no n’hi ha prou amb matar-lo un a un. Cal netejar l’entorn, canviar les condicions que permeten la seva proliferació. Amb Netanyahu, el paral·lelisme és inevitable: mentre es continuïn tolerant les polítiques d’impunitat, ocupació i supremacisme amb l’excusa del dret a existir, el cicle continuarà. No es tracta de negar la seguretat d’Israel, sinó de reconèixer que cap Estat té dret a garantir la seva existència a costa de l’extermini d’un altre poble.

El mosquit no distingeix les seves víctimes per ideologia ni creença. Tampoc les polítiques d’extermini. Les bombes no pregunten l’edat ni la filiació política. I el silenci còmplice de la comunitat internacional converteix tothom en part del problema.

El brunzit del genocidi

El brunzit del mosquit és gairebé imperceptible, però anuncia perill. El discurs de Netanyahu també pot semblar rutinari, previsible, fins i tot legítim per a molts. Però darrere d’aquesta aparent normalitat s’amaga una realitat insuportable: la mort lenta d’un poble, la negació sistemàtica dels seus drets, la destrucció de la seva terra, la seva cultura i el seu futur.

El mosquit, en darrera instància, és només un insecte. Netanyahu és un home, amb capacitat d’agència, poder i responsabilitat. I en aquest cas, el paral·lelisme no serveix per banalitzar, sinó per fer visible el fet més atroç: que el mal no sempre porta uniforme ni rugeix com un depredador. De vegades, només el brunzit d’ordres i discursos de plom entre les runes del que una vegada va ser esperança.