Som intranscendents o canviants?

Fa dies que penso en el concepte de reemplaçament, de relleu. És una reflexió una mica espessa que intentaré alleugerir.

Tinc dos clients que estan enfrontant sengles relleus generacionals. Els fills o els nous socis no senten el mateix, no veuen el mateix, no esperen el mateix. Ni de la vida ni de l'empresa. Uns s'aferren al model d'èxit i altres volen canviar-lo. El cas és que, en uns anys, aquestes companyies hauran canviat la seva identitat per complet. Seran unes altres.

La meva empresa, en canvi, morirà amb mi, quan em jubili o em cansi. Tots aquests projectes que tant d'orgull m'han generat, tota aquesta energia, tota aquesta intensitat es dissiparà. Tot això que va omplir la meva vida d'una forma tan intensa, només quedarà en el record d'alguns projectes, durant un temps. Fins que arribi un altre fons d'inversió, una altra marca, una altra gent.

Estic pensant en moltes companyies que vaig conèixer i que ja no existeixen. En realitat, no eren res més que un entramat de contractes, diners i esforços que ja no estan. I no queda ni el record. Si l'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma, em pregunto en què s'han convertit aquests projectes. Gent i il·lusions escampades, idees que no van veure la llum…

A vegades hi ha reemplaçaments físics. Han llevat una escultura en la plaça. En algun moment va haver-hi un escultor, un encàrrec, una il·lusió, una inauguració… Avui hi ha contenidors de tres colors i un alcalde ecologista.

Penso en el reemplaçament natural. La meva dona i jo no hem fet el nostre treball. Som dos i deixarem només a una. Avui llegeixo en premsa que a Barcelona ja hi ha més joves nascuts a l'estranger que a Espanya. En unes generacions unes cultures hauran estat reemplaçades per unes altres.

D'aquí a quaranta anys casa meva, la que vaig construir amb tant d'esforç, seguirà en peus i estarà habitada per una família que no conec, amb nens que encara no han nascut. Una gent que la decorarà a la seva manera i farà unes reformes horribles que m'aixecaran de la tomba. Jo m'encarregaré fantasmagòricament d'arruïnar-los les nits, però jo ja no seré aquí. L'auró que vam plantar no em tindrà sota i ningú pensarà que aquesta enorme alzina és allí des de la Guerra Civil.

Els meus pares van ser unes persones increïbles. Van fer coses especials i van jugar fort. Però la majoria dels qui els van conèixer tampoc estan. Els qui els admirem els anem desenfocant i no hi ha ni una sola dada d'ells en Google.

Quan li donem transcendència a tot, pensem en un futur a vint anys? Excepte per als qui estiguin obsessionats amb el legacy, les nostres vides anteriors no aporten res. I a futur, menys. Res del que vas fer fa deu anys és rellevant i tot aquest espai ara l'ocupen altres coses.

La teva preocupació d'avui demà serà una altra. Aquest bitllet de 50 euros demà serà un jersei, una air fryer o una ressaca. Aquest cotxe que estrenes avui, aquest nou projecte, aquesta sèrie de Netflix, aquesta hipoteca… Demà seran una altra cosa.

Tot passa i aquests espais els ocuparan altres cotxes o altres persones. Val la pena donar-li tantes voltes a tot? Odio el concepte de carpe diem, però sí que crec que abraçar el reemplaçament permet relativitzar, perquè li lleva dramatisme. No es tracta de dir que som intranscendents, es tracta de decidir que som canviants.

Article original en castellà a: yorokobu.es