L’art de canviar d’opinió

París. Any 2012

Nit de dissabte. Julie apura un cigarret a les portes d'una sala de concerts. Antonio se li acosta subtilment. «Excusi moi, je peut et demander une cigarrette?». Acompanya la seva petició amb un fort accent espanyol, mirada seductora i peculiar tendresa.

—Sí, el tipus potser és un barrut que només vulgui ficar-se al llit amb mi, o un gorrer —es diu Julie a si mateixa—. Però hi ha alguna cosa en el fons dels seus ulls que em fa confiar en ell.

Així que li dona un cigarret, s'encén un altre i se'ls fumen junts.

Parlen de música, del concert que acaben de presenciar, d'això, de l'allò. Després arriba el silenci, el primer silenci incòmode. L'últim, tal vegada. Ella s'acomiada.

– Bé, doncs ja ens veurem en algun altre concert.

– Sí, sí. És clar. Vindràs al del mes que ve?

– És probable. I tu?

Llavors, Antonio decideix fotre una puntada de peu al destí. Provar sort. Li demana a Julie el telèfon.

Ella dubta. Es refreda. Li incomoda donar-li el seu número a un tipus que acaba de robar-li un cigarret i amb el qual a penes ha conversat deu minuts seguits. Actua de la manera més raonable i li respon que no.

Ell afronta la resposta amb elegància, li dona les gràcies pel cigarret i s'allunya carrer avall.

Ella s'acomiada també, camina cap a la seva moto, l'arrenca i se'n va.

Mai tornen a veure's.

Final de la història.

De fet, no. No és veritat. La història no va acabar aquí.

Sí, Julie va pujar la seva moto i va mirar de reüll a l’Antonio. El va veure allunyar-se a poc a poc desfent, pas a pas, tot rastre d'un eventual futur que poguessin construir junts.

Va arrencar en direcció contrària assumint que, segurament, no tornarien a veure's més.

Però, després de recórrer diversos metres, Julie es va detenir. En un segon va decidir que no li venia de gust assumir les conseqüències del que acabava de decidir. I, conseqüentment —sent plenament inconseqüent amb la seva decisió inicial— va fer una cosa imprevista, il·lògica i bastant poc raonable:

Julie va girar 180 graus la seva motocicleta, va travessar el carrer en direcció a l’Antonio i es va detenir al seu costat.

—He canviat d'opinió. He pensat que sí que et donaré el meu telèfon.

La història va continuar.

París. Any 2017

Una matinada de febrer neix la Lea, la filla de Julie i Antonio. Junts planegen concerts futurs. Pisos. Sopars. Vides. Un preciós univers, ric i complex, que no existiria si ella no hagués canviat d'opinió.

Barcelona. Moralitat final

Recordo sovint aquesta història. M'encanta la valentia de Julie. La seva flexibilitat. El seu coratge. No és fàcil fer mitja volta i tenir la valentia de dir «Saps què? Vaig canviar d'opinió. Abans vaig dir que no i ara dic que sí».

Julie té raó. Ara més que mai, davant els núvols de fragilitat i incerteses que ens aguaiten, hem d'aprendre a desaprendre coses. A canviar de rumb sobre la marxa. A fer salts sense xarxa.

Hem de perdre-li la por de semblar il·lògics, febles o inconsistents.

Hem de freqüentar més els dubtes, fer-nos forts en ells.

Hem d'engrandir-nos en fer-nos petits, en perdre'ns.

Sí, hem de reprendre l'art del grapeig, de fer mitja volta, tornar enrere, provar una altra vegada. L'art de canviar d'opinió, reescriure el guió, seguir per un nou camí.

I, finalment, hem de formar-nos en el subtil i preciós art de donar-li el nostre telèfon a desconeguts.

Perquè només així rebrem senyals que ens toquin l'ànima.

Article original en castellà a: yorokobu.es