Els humans, en general, no ens podem definir com a éssers gregaris ni solitaris en els seus extrems, com passa clarament amb els animals. Som una barreja complexa en la qual ens guiem per impulsos i necessitats socials i altres més solitàries.
Dels grups socials que formem, n'hi ha un que té tendència a agrupar-se de forma més gregària, com si fos una manada, i si l'analitzem a fons, veurem detalls que són per fer-se un fart de riure. Aquest grup és el dels polítics.
Distribuïts en partits i ideologies diverses, són els que triem mitjançant reglamentacions suposadament democràtiques perquè ens organitzin, dirigeixin i ordenin les nostres vides; mentre ells, dirigits i controlats pel poder econòmic, fan veure que dirigeixen els seus esforços a donar-ho tot pels altres, quan en realitat, en la majoria dels casos, ho demanen tot per a ells. Però la part còmica va per una altra banda. Hi anem tot seguit.
En el seu comportament hi ha dos detalls que cal parar atenció.
Qualsevol manifestació de partit polític, tant si és un míting de campanya electoral, com declaracions als mitjans o entrevistes puntuals de líders, és magnífica i digne d'estudi la imatge que sempre volen transmetre.
El primer detall. La posada en escena sempre és la mateixa. El líder deixant anar el sermó de torn i al seu darrere els acòlits més propers ben col·locats assentint amb el cap i aplaudint tot el que diu. Jo diria que ho fan de forma automàtica, sense parar massa atenció, com si els haguessin lobotomitzat. Fixeu-vos-hi, fa riure.
L'altre detall, encara més teatral, perquè passa com al teatre o qualsevol altre espectacle ─i amb això no vull faltar al respecte a una de les arts escèniques més antigues i emblemàtiques relacionades amb l'actuació─ que els espectadors aplaudeixen agraïts després d'una bona funció. Però en el cas d'un final de representació política (míting, declaracions, etc.), us heu preguntat per què aplaudeix tothom, espectadors i encara amb més energia els mateixos actors. Si torneu a fixar-vos-hi bé observareu que els participants polítics en un acte públic sempre s'aplaudeixen a si mateixos amb molta convicció.
Pot ser que els polítics estiguin necessitats d'afecte perquè no en tenen prou amb els aplaudiments del públic? O ho fan amb la intenció de convèncer-se per la quantitat de mentides que diuen?
Si us trobeu amb un gregari d’aquestes característiques, li podeu preguntar.
Aquest matí llegia el relat de Culturànima i he recordat les paraules d'un savi xinès: mientlas tu (humano de a pie) milas y no plotestas y callas y no te levelas, nosotlos (esa jaulia de caloñelos) vivimos de tu esfuelzo, seguilemos tomándote el pelo i lobándote sin piedad.
Traduït d'una manera simpàtica, podria dir que ells et roben (no tots, clar), perquè li deuen submissió a d'altres (no polítics) que estan més amunt.
Nosaltres (els humans de a pie), fins que no ens despertem i els passem a tots per la pedra, continuarem posant el cul perquè facin el que vulguin.