El cicle vital de les mosques... i el de Donald Trump: guia breu sobre éssers que molesten més del que duren

Hi ha criatures en aquest món amb capacitat de generar molèsties, les quals son inversament proporcionals a la seva mida, durada o rellevància objectiva. Les mosques en són l’exemple perfecte: viuen tot just unes setmanes, però aconsegueixen interrompre migdiades, espatllar àpats i alterar el zen d’un monjo budista amb el simple poder del seu brunzit. Ara bé, si ampliem l’espectre d’observació del món insectil al polític, descobrim que existeix un espècimen humà que opera sota una lògica similar. El seu nom: Donald J. Trump.

Sí, ho sabem. Comparar-lo amb una mosca pot semblar injust... per a la mosca. Però seguim.

Biologia de la molèstia

Comencem per les mosques. El seu cicle vital és simple i brutalment eficient: neixen, mengen, es reprodueixen i moren, tot en un període de 20 dies. Durant aquest temps, la seva activitat principal és estar pel mig. De tot. De la cara, de la sopa, de l’orella. Tant se val què facis: si hi ha una mosca, hi serà, espatllant el moment.

Ara, Trump. Encara que el seu cicle vital sigui força més llarg (i no entrarem aquí en debats sobre l’evolució), el seu comportament presenta similituds sorprenents. Des que va irrompre a l’escena política —que alguns consideren l’equivalent humà a una infestació— ha aconseguit mantenir-se al centre de l’atenció a força de soroll, interrupcions i persistència. El brunzit mediàtic de les seves declaracions, tuits i discursos és comparable al d’una mosca atrapada en una habitació sense finestres: constant, molest i difícil d’ignorar.

Reproducció d’idees (i teories)

Les mosques es reprodueixen amb una eficàcia sorprenent. Una sola femella pot posar milers d’ous en la seva breu existència. El resultat és una nova generació de criatures igual de molestes que els seus progenitors, preparades per agafar el relleu en la noble tasca de volar en cercles al voltant del teu cap.

Trump, en canvi, no pon ous (per sort), però sí que ha sabut reproduir idees. Més concretament, teories de la conspiració, eslògans enganxosos i veritats alternatives que s’escampen amb la rapidesa d’una plaga d’estiu. “Make America Great Again” no és un eslògan: és un eixam. Un que ha infectat mitjans, sopars familiars i fòrums d’internet fins a nivells clínicament preocupants.

Zones favorites per aterrar

Les mosques tenen un gust exquisit per tot allò que fa pudor: escombraries, excrements, ferides obertes. Els atrau el decadent, el podrit, allò que està en procés de descomposició. Els sembla irresistible.

Trump, per la seva banda, també té un radar finíssim per detectar contextos en crisi: divisions socials, tensions racials, processos judicials, debats democràtics fràgils… Res no l’emociona més que una ferida oberta a la societat sobre la qual pugui aterrar i declarar: “Això ho arreglo jo.” Després ho remena tot una mica, revoluciona el caos, i se’n va volant (o retuitejant), deixant el doble de dany que abans de la seva aparició.

Vol erràtic, atenció constant

El vol d’una mosca és impredictible, frenètic, caòtic. Sembla que vagi sense rumb, però sempre acaba prop del teu ull, de la teva boca o damunt aquell tros de síndria que havies reservat pel final. No hi ha descans. No hi ha pau.

Trump ha perfeccionat un estil de comunicació igual d’erràtic. Canvia de tema, de postura i de to en qüestió de segons. Diu una cosa i després la contrària, sense despentinar-se (cosa que, a favor seu, és difícil quan portes aquell pentinat). Però igual que amb les mosques, la manca de coherència no impedeix que acapari la nostra atenció. Per què? Perquè és impossible no mirar. Perquè alguna cosa en el nostre cervell està programada per seguir el moviment sorollós del que molesta.

Intents d'erradicació

Aquí és on el paral·lelisme es torna tràgicament còmic. Has intentat matar una mosca? La persegueixes per tota la casa. Li llances tovalloles, diaris, fins i tot frases amenaçadores. La veus aterrar al llum, l’assetges amb sigil... i just quan creus que la tens, pam!, vola! Se’n va. O pitjor, torna amb reforços.

Trump també ha estat objecte de múltiples intents d'erradicació política: judicis, investigacions, impugnacions, vetos a les xarxes socials... I tanmateix, aquí el tenim, brunzinant, planejant, tornant a postular-se, colant-se per les escletxes del sistema democràtic amb la mateixa habilitat que una mosca entra per la finestra mal tancada a ple agost.

Lliçó moral?

Podríem dir que la lliçó és que no s’ha de subestimar el poder del que és insignificant. Però això seria injust: Trump no és insignificant. Ho seria, potser, si no tingués accés a micròfons, càmeres i una base de seguidors capaç de transformar cada paraula seva en una tempesta política.

Potser la lliçó moral és una altra: que la biologia, a vegades, es repeteix amb ironia. Que hi ha comportaments tan universals com el de molestar, interrompre i multiplicar-se en el caos. Que tant una mosca com certs polítics poden viure poc (en termes d’utilitat), però deixar una empremta llarga, molesta i difícil d’oblidar.

I també, per què no, que el millor remei contra tots dos sol ser el mateix: una bona finestra oberta... i, amb una mica de sort, que marxin per on han vingut.