Dotze d’agost

Jo ja era aquí abans que ningú.

Abans dels mars, abans de les muntanyes, abans que una cèl·lula tingués la pensada de dividir-se i complicar-ho tot. He vist néixer estrelles, apagar-se galàxies i desaparèixer mons sencers sense que ningú aixequés una cella. Bé, sobretot perquè encara no hi havia celles.

Per això confesso que els humans em desconcerten.

Especialment avui.

Fa milers de milions d’anys que faig el mateix: giro, m’expandeixo, em refredo per unes zones, m’escalfo per unes altres i mantinc una quantitat raonablement respectable d’estrelles enceses. I, de sobte, un bon dia, uns éssers diminuts que viuen damunt d’una pedra blava comencen a parlar de mi com si hagués organitzat un espectacle.

—L’eclipsi! —diuen.

Jo miro la Lluna.

La Lluna em mira a mi.

—Què els passa? —pregunta ella.

—Res. Són humans.

—Ah.

Ella tampoc no els entén.

La veritat és que l’eclipsi no és gran cosa per a mi. És una qüestió de geometria. La Lluna passa davant del Sol des del punt de vista dels qui es troben en determinats indrets de la Terra i, durant uns minuts, el dia adquireix un aspecte estrany.

I prou.

Per a ells, en canvi, és tot un esdeveniment.

Preparen viatges. Reserven hotels. Pugen muntanyes. Compren ulleres especials. Consulten coordenades. Consulten mapes. Discuteixen sobre els núvols. Es lleven de matinada. Recorren centenars de quilòmetres.

Els científics, almenys, em tranquil·litzen.

Ells saben que no els estic enviant cap missatge.

—Volem estudiar la corona solar —diuen.

Això em sembla raonable.

Volen observar com canvia l’atmosfera, mesurar la llum, estudiar el comportament del Sol i aprofitar aquests escassos minuts per comprovar teories que fa anys que construeixen.

M’agraden els científics.

Són dels pocs humans que, quan veuen alguna cosa extraordinària, intenten esbrinar com funciona en lloc de preguntar-se què significa per al seu signe del zodíac.

Encara que no tots.

Perquè, mentre uns preparen telescopis, d’altres preparen encens.

—Aquest eclipsi obrirà un portal energètic.

Gairebé m’ennuego amb una supernova.

Un portal?

He estat expandint-me durant 13.800 milions d’anys i encara no m’ha trobat ningú la porta.

—Les energies estaran alineades —diu una dona en un vídeo.

És clar.

Les energies.

Quina paraula més còmoda. Serveix per explicar allò que no s’entén i, a més, queda bé en una tassa.

D’altres asseguren que l’eclipsi marcarà un canvi espiritual. Que s’acabarà una era i en començarà una altra. Que algunes persones despertaran i es produirà una transformació col·lectiva.

Jo he estat observant eres senceres.

He vist desaparèixer civilitzacions convençudes que havien descobert el sentit de l’existència. He vist imperis aixecar-se damunt de muntanyes de cadàvers per acabar convertits en pols. He vist llengües senceres deixar de parlar-se.

I ara resulta que la Lluna tapant-me parcialment el Sol aconseguirà que algú trobi el seu propòsit vital

No vull semblar arrogant.

Però tinc dubtes.

També hi ha els conspiracionistes.

Ells són meravellosos.

Segons alguns, l’eclipsi no és un fenomen natural. Segons uns altres, ha estat provocat. N’hi ha que sospiten que els governs coneixen el seu veritable significat i l’amaguen. D’altres asseguren que el Sol està enviant senyals.

M’agradaria aclarir una cosa.

Si jo volgués enviar un senyal, probablement no triaria un eclipsi.

Podria fer esclatar una estrella o apagar una galàxia.

Podria alterar lleugerament les constants físiques i convertir tot l’univers en una sopa de partícules.

Però no.

Prefereixo mantenir la discreció.

El problema és que els humans necessiten significat.

Una ombra sobre el Sol no pot ser simplement una ombra sobre el Sol.

Ha d’anunciar alguna cosa.

Un canvi.

Una advertència.

Una revelació.

Un destí.

Potser això és el que més em sorprèn d’ells.

No que vulguin comprendre’m, sinó que vulguin que jo els comprengui a ells.

Demà l’eclipsi haurà acabat.

La Lluna continuarà el seu viatge.

El Sol continuarà cremant.

La Terra continuarà girant.

I els humans tornaran a casa seva amb fotografies, vídeos, records i explicacions contradictòries.

Alguns diran que ha estat una experiència científica.

D’altres, espiritual.

Uns parlaran d’energies.

D’altres, de conspiracions.

I uns quants simplement aixecaran el cap i es quedaran en silenci.

A aquests els entenc millor.

Perquè potser el veritable misteri no és que la Lluna pugui ocultar el Sol durant uns minuts.

El veritable misteri és que, després de milers de milions d’anys d’obscuritat, matèria, foc, buit i moviment, una criatura diminuta pugui mirar cap amunt i sentir admiració.

Això sí que em desconcerta.

I, si he de ser sincer, m’agrada.

Encara que mai ho admetré davant de la Lluna.

Es posaria insuportable.