Un dels grans problemes de la globalització econòmica és la ja famosa deslocalització de les empreses. Posada en pràctica principalment per les grans multinacionals, sabem que el que busquen és aconseguir més beneficis gràcies al menor cost de la mà d'obra que troben als països on orienten els nous emplaçaments.
Per descomptat també cal posar l'accent en l'escassa sensibilitat exhibida per aquestes empreses respecte als problemes de contaminació. El trasllat dels centres de treball generalment és dirigit a països del tercer món o en vies de desenvolupament i això comporta gaudir d'una legislació molt més laxa i permissiva, menys estricta amb la protecció del medi ambient. I que dir de les condicions de treball que es mofen de tots i cadascun dels drets del treballador, que sacrifiquen seguretat i imposen jornades laborals interminables.
Les pràctiques de deslocalització de les empreses del primer món no són més que respostes a períodes cíclics d'estratègies empresarials esgotades, a la falta d'imaginació per a fer front a un altre món que vol emergir, que necessita emergir amb urgència. El tercer món empeny àvid per mimetitzar l'idealitzat món ric, i vol les mateixes pautes de progrés i benestar que suposadament gaudeix occident.
Si bé la implantació d'empreses en països de l'est d'Europa, nord d'Àfrica o sud d'Àsia, a curt termini i en l'àmbit local pot tenir conseqüències positives, emprant les seves masses ingents de població; per descomptat que en el futur sucumbiran als mateixos problemes que genera l'economia de mercat del capitalisme salvatge. Passaran pel mateix camí del consumisme compulsiu, l'especulació retroalimentada per farses financeres i de riquesa material, sovint virtual i intangible.
No hauríem de caure en l'error de pensar que estem afavorint al tercer món i que els estem donant l'oportunitat de guanyar-se la vida. Cap magnat de multinacional es mou solidàriament quan decideix traslladar l'empresa, perquè tot respon a expectatives de benefici econòmic.
Els dirigents mundials no saben com manejar el nou escenari que es perfila. No volen adonar-se que les solucions resideixen en conductes d'una altra índole. Cal pensar en una altra mena de mesures, sense vacil·lacions, i posar en pràctica la "deslocalització" d'éssers humans. Cal redistribuir a la població mundial en comunitats més petites i millor repartides pel territori, que practiquin economies autosuficients i sostenibles, que son impossibles d'aplicar en grans comunitats. La tendència és totalment inversa i inconscientment s'afavoreixen les grans concentracions en urbs que espanten per la seva descomunal grandària. No existeix cap opció ni punt de vista sostenible a permetre que s'hagin creat metròpolis monstruoses que superen els deu, quinze o vint milions d'habitants.
Fa ja temps que el Planeta està afectat pel problema de superpoblació, però també per la mala distribució. Actualment, més de la meitat de les persones viuen en concentracions urbanes. Però el més greu és que dins d'uns pocs anys la quarta part de la població mundial malviurà en barris perifèrics marginals de grans ciutats en condicions infrahumanes, sense habitatge digne ni accés a aigua potable.
La capacitat que té la humanitat de fer que augmenti el seu nombre d'individus és en forma de progressió geomètrica i xoca frontalment amb la capacitat de generar mitjans de subsistència que té una pobra progressió aritmètica. En el passat segle la disjuntiva es va poder resoldre, en part, gràcies als avanços tecnològics, optimitzant el rendiment de la producció de matèries primeres, però amb uns costos ambientals molt alts. I per descomptat el que no es va poder resoldre va ser tenir a una part molt important de la població mundial per sota dels recursos mínims d'una digna subsistència, i que com un mal endèmic està condemnada a sofrir fam i malalties.
Els poderosos que manegen les grans decisions politicoeconòmiques sovint intenten demostrar sensibilitat cap a aquests problemes, però sempre acaben donant punts de vista desenfocats i interessats. La seva cobdícia i egoisme donen com a resultat una miopia que no els deixa veure que haurien de tractar de pensar més en els seus congèneres, contemporanis i futurs, i aplicar polítiques solidàries en la gestió de la superpoblació humana per a facilitar el repartiment equitatiu de recursos, que fossin capaços d'entendre que seria beneficiós per a tots, també per a ells.
S'haurien de prendre mesures emparades en resolucions i lleis vinculants per a fomentar les cultures de pobles minoritaris, mantenint els que encara existeixen i potenciant noves comunitats reduïdes, que per la seva grandària puguin afavorir la proximitat i la propensió a l'esperit col·lectiu, d'arrelament, de respecte mutu i del medi.
Comentarios