Aquells temps de pandèmia

Solem revestir a la naturalesa d'intenció poètica. Les plantes vibren. Els cels ploren. Els animals adquireixen les nostres qualitats. Però no hi ha res més pràctic i amoral que la vida silvestre.

Les plantes saben. La naturalesa sap. És immanent, no la nostra lògica. El seu programa no s'interromp. On hi ha oportunitat, hi haurà vida. En temps pandèmics, només per la nostra presència menor o l'absència circumstancial, ecosistemes sota pressió mostraven alguna empenta. Vam veure senglars vagar per petits llogarets del nord d'Itàlia, on els humans portem temps amagats de la bestiola mortal. Un cérvol mascle, jove, altiu, mirant impertèrrit a un tipus clavat en una creu en una catedral de qui sap on. La vida sap moure's més enllà de nosaltres. Greta Thunberg segurament plorava d'amor en veure com els cignes tornaven a una Venècia que lluïa una aigua impossible; la gent commoguda en veure els petits bancs de peixos que solcaven els canals sense interrupció ni paüra. No em sorprendrà quan els llops baixin dels boscos.

No seré apocalíptic, però la vida pot sobreviure al bípede més brillant i neci del planeta.

I mentrestant, nosaltres també procurem que la vida s'expressi en èpoques infaustes i extraordinàries. Com la naturalesa, que és vella i pràctica, la dona que viu enfront de casa té el seu propi pla. La senyora s'ha posat damunt del pijama una armilla rosada i ha sortit al balcó del seu segon pis a preparar el petit viver personal. El balcó no desborda de plantes, però ha començat a vibrar amb els tons de la primavera. La dona porta amb ella una bossa de plàstic, una escombra i una galleda.

Primer va per les plantes a la seva esquerra, una pinya compacta de fulles verdes que cau vessada per la paret de maons on conclou el seu balcó. Ha tret de la bossa de plàstic unes tisores i comença a recórrer les branques amb velocitat i mà ferma. Sap què fa. Ràpidament desapareixen les fulles mústigues. La planta ara esbrossada exhibeix una cabellera menys frondosa, però no ha perdut presència. Podria jurar que respira, plena.

Ara la dona escombra una mica les fulles caigudes i rega la mata acabada de pentinar. Per un instant es recolzarà en la barana del seu balcó, mira al carrer, a esquerra i dreta.

Els pròxims passos de la dona estaran marcats per la meva mirada contaminada: he destruït el seu apassionament. Li he posat lògica humana a un acte senzill. Per això, quan la dona s'ajup ara per a esbrossar un test amb flors delicades, petites com a ulls, la suposo verdosa d'enveja acusant-les de no tenir ni l'excel·lència ni l'empaquetatge ni l'aroma ni la lluminositat ni el semblant del test dels veïns. I quan ara prengui l'escombra i repassi d'un costat a un altre el pis del balcó, veuré en els seus moviments ferms una fúria continguda, el seu enuig: una derrota humana. Si ha estat emfàtica amb l'escombra és per a netejar el pis de la terra que han escampat les arrels recentment extretes per deslliurar-les de les males herbes.

El que hi ha enfront de mi és vida vella assegurant vida nova, la naturalesa.

Vida plena, solta. Sola. O vida humana dedicada a mantenir vida. Busqueu la metàfora que us funcioni: Greta amb el planeta, la senyora amb les seves plantes, un metge en qualsevol hospital.

Hi ha primavera, em dic jo, que visc en una tardor semipermanent.

Hi ha primavera, saben les bèsties que baixen on ja les deixem amb espai vital.

Hi ha primavera, sap la dona, que abans de deixar el balcó passa la seva mà amb delicadesa per una corona de flors rosades. Ara sí, no m'equivoco en suposar el seu gest: somriu en sortir.