Imagina per un moment que algú et digués: «Escolta, saps què? La millor manera d'arreglar aquest sistema capitalista en el qual vivim és accelerar-lo al màxim, fins que exploti per l'aire». Sona una mica boig, veritat? Perquè aquesta és bàsicament la idea darrere del vertigen acceleracionista, una teoria que ha estat donant voltes en els cercles filosòfics i polítics en els últims anys.
De què va tot això del vertigen acceleracionista?
A veure, anem a pams. Els acceleracionistes creuen que la tecnologia avança tan ràpid gràcies a la competència capitalista que, eventualment, ens portarà a un món d'abundància, on els robots faran tot el treball i nosaltres podrem dedicar-nos al que ens doni la gana. Sona bé, no? Com diu Nick Land: «el vertigen acceleracionista és la idea que l'única cosa que pot vèncer al capitalisme és un capitalisme encara més extrem i alienador». Això sí que és portar les coses al límit.
Un futur de ciència-ficció
Ara, imagina't aquest escenari: despertes al matí i un assistent d'intel·ligència artificial et prepara l'esmorzar mentre tu et relaxes. Després, puges al teu cotxe autònom que et porta on vulguis sense haver de moure un dit. I tot això gràcies a la tecnologia creada per la competència despietada entre empreses. Els acceleracionistes diuen que aquest tipus de desenvolupament ens acostarà a una societat postescassetat, on tots tindrem les nostres necessitats cobertes i podrem dedicar-nos a les nostres passions. Com un episodi de Black Mirror, però en pla bé.
A més, segons ells, la tecnologia podria ajudar-nos a solucionar problemes grossos com el canvi climàtic o les malalties greus. «L'acceleracionisme és una crida a alliberar les forces productives latents que s'incuben en el capitalisme», diu el Manifest Acceleracionista. És a dir, que si li donem canya a l'assumpte, podrem treure tot el potencial ocult d'aquest sistema.
Compte amb el que desitges
Però és clar, no tothom està tan entusiasmat amb aquesta idea. Els crítics adverteixen que llançar-se de cap a accelerar el desenvolupament tecnològic sense pensar-lo bé podria portar-nos a un desastre de proporcions èpiques. Imagina't un futur on els robots es queden amb tots els treballs i la majoria de la gent acaba al carrer. O on un grapat d'empreses tecnològiques acumulen tant de poder que es converteixen en els nous amos del món. Diuen els més crítics que és com una forma de fatalisme tecnològic que confia cegament que la velocitat per si mateixa ens portarà a un futur millor.
I després està el tema del medi ambient. Si li donem curs al consumisme i a la producció sense control, podríem acabar socarrant el planeta sencer. Sota una lògica acceleracionista, qualsevol consideració ètica o social queda subordinada a l'imperatiu del creixement i la innovació.
I si li posem una mica de seny?
Davant aquest panorama, alguns proposen una versió del acceleracionisme més «d'esquerres», que intenti dirigir el desenvolupament tecnològic cap a fins més nobles com la justícia social o la sostenibilitat. En lloc de deixar que la tecnologia ens porti on vulgui, siguem nosaltres els que marquem el rumb.
Com diu la sociòloga Judy Wajcman, «necessitem una visió progressista de la tecnologia que la posi sota control social en lloc de tractar-la com una força autònoma». Però clar, això és més fàcil de dir que de fer. Caldria posar-se d'acord a nivell global per a crear unes regles del joc que assegurin que la tecnologia beneficiï a tothom i no sols a uns pocs.
Al final, tot aquest debat sobre l'acceleracionisme ens fa plantejar algunes preguntes sobre cap a on va el nostre món hipertecnològic. Estem disposats a jugar-nos-la i accelerar al màxim amb l'esperança d'aconseguir una utopia postcapitalista? O hauríem de trepitjar el fre i pensar-ho dues vegades abans de llançar-nos al buit? Per descomptat, no hi ha respostes fàcils. Però una cosa és clara: el futur serà un viatge mogut.
Text adaptat de l’original publicat en castellà a: yorokobu.es
Recordo la pel·lícula Wall-E, de Pixar, on un robot era l'únic encarregat de gestionar els residus que havien fabricat els humans al llarg dels anys.
La tecnologia havia avançat tant que les persones vivien fora de la Terra, en unes grans naus que disposaven de tots els avenços tecnològics. No calia que els humans fessin absolutament res. D'això ja s'encarregaven els robots.
El problema era doble. Per un costat, a la Terra no s'hi podia viure perquè s'havien exhaurit tots els recursos naturals i per l'altra banda, els humans eren, quasi tots, grossos perquè no fotien un brot. No feien res d'exercici i cada cop eren més inútils. Les màquines feien la feina per ells.
El món que coneixem, arribarà…