Per a fer ús del qual anomenem, genèricament, internet, necessitem tanta aigua o més que l'agricultura de regadiu. És un fenomen recent, molt nou, l'inici del qual podem fixar en 2017, any en què el seu creixement exponencial va començar a ser motiu de preocupació.
Els centres de servidors que alberguen les dades i que permeten la digitalització de quasi tot el que fem avui en dia, han de beure's diàriament milions i milions de litres d'aigua perquè puguem llegir en línia, publicar contingut en xarxes socials, fer cerques, jugar a videojocs en grup o veure sèries i pel·lícules per streaming. Tot això sense tenir en compte l'activitat laboral.
El motiu l'assenyala indirectament l'irlandès Gerry McGovern, un dels majors experts en gestió de continguts en internet, en el seu llibre World Wide Waste. Allí explica que el 90% de les dades creades en tota la història de la humanitat es van originar entre 2017 i 2019. Parlem de dades digitals, i no és casual que a aquesta producció massiva li seguís un gran desenvolupament de la intel·ligència artificial, perquè va poder entrenar-se amb elles.
El seu accés via internet ho van possibilitar els serveis en el núvol, que funcionen gràcies a centres de dades físiques: grans infraestructures de servidors que s'escalfen, necessiten ser refredats, i que han incrementat exponencialment el seu consum hídric. En 2022 Microsoft va emprar un 34% més d'aigua, i Google, un 20%. Aquestes empreses atribueixen l'increment a la implantació de l'ús de la intel·ligència artificial, tant per l'entrenament de models com per l'ús públic. És tan sols un petit aperitiu del qual ve. Quan la IA s'hagi implantat massivament en el món, cap a 2027, es beurà anualment tanta aigua com tot el nostre país en els pròxims disset anys. La intel·ligència artificial, i no la sequera, ens matarà de set.
Hipercentre Google The Dalles, Oregon. Núvols de vapor emergeixen de les seves torres de refrigeració, i són visibles a la tardor i hivern, quan la temperatura i humitat són baixes. Per aquí veiem evaporar-se el riu Columbia en una sequera.
Per a comprendre en tota la seva dimensió la necessitat d'aigua d'un centre hiperescala de computació a efectes de Big Data o computació en el núvol, hem de tenir en compte d'on prové el seu consum elèctric. Fa més d'una dècada, i segons una recerca del New York Times, la climatització consumia el 88% de l'electricitat total gastada pel centre de dades. La computació a penes emprava un 12%. Més d'una dècada després i amb l'optimització i modernització de sistemes, aquests percentatges s'han equilibrat. Avui només el 43% del consum elèctric va dedicat al refredament de les sales que alberguen els servidors, els quals han de funcionar en un rang de temperatures d'entre 18 °C i 27 °C. El problema és que aquesta reducció s'ha aconseguit usant aigua, i no qualsevol aigua. La que bevem. Amb la qual cuinem i ens dutxem.
Article original complet en castellà a: jotdown.es
Tal com pinta l'evolució, no sé si serà més interessant ser menys intel·ligents i gaudir d'un bon got d'aigua.
No podrien ficar tots els servidors que utilitzen el Big Data a dins dels fantàstics refredadors d'aigua com són els famosos "botijos" o "cántaros" de fang que utilitzaven els pagesos i la gent del camp?
Quan era petit i anava de viatge amb els pares a veure la família de la mare cap a Saragossa i rodalia, una de les rutes d'obligat compliment era passar el dia amb els seus al camp.
Mai havia begut una aigua tan fresca com la que sortia dels càntirs de fang. Com podia estar tan freda?
Els familiars em deien que el fang tenia la…