I si el que ens fa grans és la nostra mediocritat?

Vivim una era de megalomania: tot ha de ser gran perquè, si no, no existeix, no deixa empremta. Grans edificis, grans llibres, grans esdeveniments, grans alegries i grans tragèdies també. Aquesta obsessió pels grans gestos, per la necessitat de ser sempre visibles i estar permanentment sobreactuats es trasllada també a la nostra forma de vida, oblidant que la major part de les nostres accions queden en penombra.

És la tirania de l'excel·lència, i en aquesta dictadura que acceptem sense parar-nos a pensar en això ens oblidem que és potser en la mediocritat, en aquests menyspreats termes mitjans, on està la virtut i la nostra veritable essència.

De virtuts minúscules parla Marina Van Zuylen, professora de Filologia Francesa i de Literatura Comparada de la Universitat de Bard (Nova York) i directora acadèmica del programa Clemente Course in the Humanities, en el seu assaig Elogi de les virtuts minúscules (Siruela, 2025).

Fent un recorregut per la filosofia universal i per autors com Marcel Proust, Anton Txékhov o Samuel Beckett, Van Zuylen enalteix aquestes experiències banals i actes insignificants en les nostres vides que, no obstant això, són potser les que els donen el valor més gran.

Com podríem definir aquestes virtuts petites (però prou bones) i quines són?

Les virtuts petites no criden l'atenció perquè són el contrari de l'autosatisfacció i el postureig.

Imagina que et conviden a una festa en la qual hi ha gent aparentment important. El teu instint tal vegada et porta a relacionar-te amb els convidats més visibles i influents. Però escolta a la veueta dins teu que et murmura: què passa amb aquella persona asseguda en un racó amb la qual ningú parla? Potser ocorre una cosa miraculosa si li dediques tota la teva atenció. Aquesta conversa fortuïta podria sacsejar-te fins al més profund, podria acostar-te a una revelació.

Quan l'escriptor rus Anton Txékhov participava en una trobada, la gent s'acostava a parlar amb ell perquè era famós. Però en qüestió de minuts els feia oblidar la seva fama i els feia sentir que eren ells els qui podien ensenyar-li alguna cosa.

Quin do tenia aquest home!, fer que tots els éssers humans se sentissin importants, encara que ell fos la persona més important de la sala. Aquestes petites virtuts mai són grandioses ni glamuroses.

Per què són importants? En quin tipus de persona ens converteixen?

El gran filòsof Spinoza considerava que cadascun de nosaltres posseeix un do privat, una excel·lència que només nosaltres podem conrear. Una vegada la despertem, depèn de nosaltres desenvolupar-la i «perseverar en el nostre ésser».

Sovint, no ens adonem de quin és aquest do. Podem pensar que consisteix a tenir un èxit manifest (ser el primer en un examen, guanyar als escacs, aconseguir 100.000 likes en Instagram…). Però, en realitat, pot ser una cosa aparentment diminuta: el do de la resistència, la capacitat de sentir alegria amb la felicitat dels altres, la capacitat de ser lleial…

Quan aprofundim en aquests dons, aquests s'expandeixen i, amb ells, el món sembla menys fràgil, menys solitari. No obstant això, quan alimentem el dimoni de l'interès propi, ens sentim malament. Disminuïm les nostres possibilitats de connexió. Les virtuts petites són íntimes, són el contrari d'una actuació. Són com una abraçada.

I què són aquestes altres coses que definim com a bones, com una cosa a la qual aspirar, i que pot ser que no siguin tan bones?

Bé, d'una banda, està el bé en si mateix i, per una altra, la qual cosa creiem que és bo per a nosaltres. Crec que voler ser famós, aspirar a ser el primer o procurar obrir-se camí abans que els altres són maneres d'ocupar espai, de fer soroll, però que no tenen res a veure amb una bondat duradora.

Hi ha una gran diferència entre el soroll i l'honestedat silenciosa que pot reparar el món. L'altre dia estava asseguda en un cafè de París. Una família es va asseure al meu costat: el pare, la mare, el fill i la seva xicota (jo escoltava d'amagat). El pare no parava de parlar. Estava explicant el seu últim llibre acadèmic i mai va fer una pregunta, ni tan sols es va adonar que la seva dona s'aixecava de la taula. Es creia tan important, tan interessant. El vaig odiar immediatament.

La promesa semblava tan intimidada… Estava impressionada? Espero que no. Però aquest home vivia en el seu propi cap, i no dubtava que la seva conversa no sols era interessantíssima, sinó el cim de la saviesa. Representava el contrari del Bé. La seva pobra família!

Aquest «terme mitjà» es converteix en una cosa a la qual aspirar per a trobar la felicitat, però, al mateix temps, és una cosa que ens fan veure com a dolent en una societat que sempre aspira al més alt, al màxim (més riquesa, més diversió, més béns, millor posició social…). Com podem sobreviure en aquesta contínua contradicció, en aquesta lluita?

Realment fa falta pràctica per a abraçar el terme mitjà, el «prou bo». Jo solia ser molt mala estudiant, fins i tot em feien fora dels col·legis, i, per estrany que pugui semblar, preferia estar a baix, amb orelles de ruc, que estar en el mitjà. Almenys, ser un pallasso tenia un cert prestigi.

Però ara que soc professora i he viscut una vida plena d'alts i baixos, he arribat a detestar paraules com a «èxit» o «fracàs», termes com a «poc interessant» o «avorrit». Per descomptat, jo també les utilitzo, però intento desconnectar aquesta part del meu cervell i practicar un mode de pensar al marge d'aquestes categories.

Després de tot, no hi ha un món allí fora ple de gent que sembla «mediocre», que sembla no haver-se «distingit»? Aquestes persones, de fet, són tan opaques per a mi com jo ho soc per a elles. Potser amaguen secrets magnífics. I aquestes són precisament les persones que solen resistir-se a anunciar els seus punts forts, i podrien haver passat desapercebudes si jo no hagués frenat el meu impuls de jutjar.

El que m'encanta del terme mitjà és que m'ha fet adonar que la vida està en els petits detalls. Més riquesa, més diversió, més possessions mai són suficients. T'has fixat quantes vegades es casen els multimilionaris? Bé, esperaven que la felicitat se semblés a un enorme iot, en lloc de parlar amb el seu xofer o amb el seu cuiner! Podrien aprendre a tenir un altre tipus de perspectiva si tinguessin aquestes converses.

L'obsessió per l'èxit en la qual vivim, implica que som una societat buida?

Jo no diria que som una societat buida perquè hi ha molta gent al nostre voltant que realment canvia el món cada dia, a la seva petitíssima manera. Sembla que les pressions del món i els nostres nassos fermament clavats en el nostre iPhone fan que sigui tan difícil preocupar-se per aquells que a primera vista no ens aporten res aprofitable. Però siguem sincers. És molt difícil comprometre'ns a no jutjar, a detenir-nos quan estem a punt d'emetre judicis precipitats.

Estem buits, i la nostra societat es buida, quan els nostres gestos són automàtics, quan manquem d'imaginació comprensiva. Què és això?, es preguntaran. Doncs bé, és quan mantenim viu el sentit de la meravella amb el qual un estrany, una persona qualsevol, podria sorprendre'ns.

Sovint ens afanyem a treure conclusions sobre els quals no són com nosaltres, als quals inconscientment podríem titllar de mediocres, d'inútils. Que terrible és considerar a algunes persones útils o d'un sol ús!

L'èxit, igual que el fracàs, és una paraula passada de moda que està buida. Són dreceres que ens mantenen segurs en el nostre propi sentit del jo en lloc d'acollir el misteri que podríem honrar en trobar-nos amb l'altre.

Podries parlar-me de la tirania de la meritocràcia i de com ens afecta?

Per molt que m'agradaria no preocupar-me per qui té èxit i qui no tant, la lluita pel centre de l'escenari és una cosa real. Però obstaculitza el que ocorre entre bastidors i deixa fora a les personalitats més recessives. Aquestes persones podrien relacionar-se amb el món a través d'accions no dramàtiques, accions que passen desapercebudes.

Com escriu Michael J. Sandel en el seu meravellós llibre La tirania del mèrit, l'aparença del mèrit exerceix «una poderosa atracció perquè a primera vista sembla que dona poder…, però és defectuosa. Condueix a un mercat competitiu que aprofundeix les divisions i corroeix la solidaritat».

«El que sovint atribuïm al mèrit no és més que producte de l'atzar». Pots comentar aquesta frase?

És un error creure que els nostres èxits neixen simplement del nostre talent pur. En realitat, mai ens fem a nosaltres mateixos ni som autosuficients. Potser un professor ens va mostrar el camí; potser una pel·lícula ens va inspirar per a canviar de rumb.

Recordo haver vist una pel·lícula fa molt temps (Antònia) que va canviar el meu destí. En aquells dies feia classes en una universitat molt prestigiosa, però sentia que m'estava perdent la vida tranquil·la, una vida feta de connexions, de naturalesa, de convivència. Arran d'aquesta pel·lícula, vaig decidir fer classes en una universitat que es preocupava més pels estudiants que pel prestigi (Bard College). De sobte, la meva vida es va tornar molt diferent, molt més significativa; ja no es tractava d'una carrera de rates.

I sobre aquest llibre: com podria afirmar que aquestes pàgines són purs productes del meu cervell, atribuïbles sols a mèrits personals? De fet, cada pàgina té el seu origen en moltes converses inesperades, desacords, oportunitats i fins i tot decepcions.

Estic feta de molta gent. M'he convertit en el que uns altres van tenir la generositat de compartir amb mi. La tirania del mèrit és tant la tirania de l'orgull com la de la inseguretat. Els llibres que escric són un treball d'equip, encara que el meu nom aparegui en la portada (per cert, m'encanta la portada de l'edició en espanyol!).

Per què és important la interacció amb altres persones, què aprenem d'elles i com ens construeix?

La majoria dels personatges menors sobre els quals escric semblen exercir papers no essencials, però en realitat són la cola invisible que uneix a les persones, afegint profunditat i textura a un quadre més gran que és la vida. Sempre m'entristeix lliurar un bitllet o diners a l'empleat o empleada del peatge. Aquesta persona té interaccions tan terriblement curtes amb els altres… Recordes la cara d'aquesta persona? Tal vegada fa l'esforç de somriure i donar les gràcies, però hi ha una cosa esquinçadora en la falta de qualitat de l'experiència.

El filòsof Emmanuel Levinas podria haver parat el seu cotxe, sense importar-li que la gent toqués el clàxon darrere d'ell, i haver-se detingut. Per a ell, aquesta persona ha de ser mirada, detinguda. Tot ésser humà té el potencial de representar el que George Orwell deia la decència comuna. Però requereix esforç, cal detenir-se per a adonar-se’n.

La decència comuna (que no és comuna en absolut!) és el contrari del cridaner, dels quinze minuts de fama d'Andy Warhol. La decència no és una abstracció; mai serà prescriptiva, prestigiosa o totalitària. No importa el tenor del nostre treball, la nostra nacionalitat, la nostra raça, la nostra religió: tots som, abans de res, éssers humans. Tothom mereix una oportunitat de ser reconegut com a decent, com a excel·lent… en clau menor o major.

La clau de la felicitat, llavors, estaria en una volta a la senzillesa o implica alguna cosa més?

Com que depenem tristament del judici dels altres i estem influïts pels seus èxits i fracassos, per què no reajustar les nostres expectatives?

M'imagino l'escena en una oficina, o fins i tot en un sopar familiar, on la pressió per un camí més ambiciós prové de la por. Els pares que volen que el seu fill demostri alguna cosa al món, el treballador ignorat per un supervisor o l'artista turmentat per la falta de reconeixement: en tots aquests casos no es tracta només d'exhibicions públiques d'assoliments, sinó també del temor a ser invisible per al món.

Alguns han dit que la bona vida és el resultat de centenars de petites coses insignificants. El sociòleg Richard Sennett, sobretot en L'artesà, es resisteix i rebutja la dicotomia entre ser un geni i un artesà comú. En esborrar la distinció entre l'alt i el baix, eleva la perícia manual al nivell de la inspiració, mostrant-nos que la minúcia i la cura són components vitals de la creativitat.

El plaer de fer un atuell de fang té a veure amb el tacte, amb el procés, i la satisfacció no sols prové del producte final. Què és un atuell reeixit? I un atuell fallit? Tal vegada és la imperfecció el que la fa bella.

Article original en castellà a: yorokobu.es