Per què ens agrada la música trista?

Segur que més d'una vegada us heu sorprès recorrent a aquella cançó o a aquella banda sonora que us fa plorar. És gairebé com un acte involuntari això de refugiar-se en aquestes lletres i melodies que ens entristeixen i alleugen alhora, però, per què recorrem a aquesta vàlvula d'escapament? Té una explicació.

Cada persona tindrà una composició fetitxe, una emoció musical que, lluny d'aclaparar-nos o causar-nos malestar, desperta els nostres sentiments més profunds, aconseguint que el món es detingui i que naveguem en la introspecció.

Des de fa dècades, algunes de les cançons més reeixides de la història han estat cançons amb tints melancòlics o nostàlgics, com l'Imagine de John Lennon o, més recentment, les composicions de la britànica Adele.

Som masoquistes? Per què ens delectem tant amb l’Everybody Hurts de R.E.M. i amb tots aquests títols que arribem a escoltar en bucle encara passant nosaltres mateixos per un mal moment? El mateix Aristòtil ja va dir en el seu moment que la música té el do de "purgar". En aquesta primera idea ja avançava el que avui coneixem com a "catarsi emocional": el mecanisme mitjançant el qual ens permetem alliberar sentiments, sensacions i emocions complexes.

Ningú és immune a aquest efecte de la música. Al cervell li fascina, encara més, estudis com el dut a terme en la Universitat McGill, al Quebec, i dirigit per la neuropsicòloga Valorie Sampoor, ens expliquen que l'activitat neuronal en àrees com el nucli accumbens (relacionada amb les recompenses) demostraria que la música és tan important per a l'ésser humà com ho pot ser l'aliment o les relacions socials.

Ens agrada la música trista perquè el nostre cervell la necessita

Diuen els entesos en música trista que una de les cançons que major impacte va causar en la història va ser Nothing comparis 2 U, de Sinead O'Connor i escrita per Prince en 1985. La música, la lletra i un rostre femení plorant en primer pla s'introdueixen gairebé a l'instant en el més profund del nostre cervell emocional. És gairebé impossible no quedar imantat per tota una infinitat de sensacions, sentiments que arrosseguen records nostres del passat, seqüències amb les quals sentir-nos identificats.

Resulta gairebé contradictori el fet que puguem "gaudir" sentint precisament emocions tristes. Aquesta premissa o dubte va ser la que els va portar a un equip de psicòlegs, músics, filòsofs i neuròlegs de la Universitat de Tòquio a realitzar una sèrie d'estudis. Les dades van ser publicades en la revista Frontiers in Psychology i no van poder ser més interessants.

Les cançons tristes ens produeixen emocions positives

Hi ha alguna cosa que tots hem pogut comprovar: després d'escoltar una llista de reproducció "trista" no ens sentim malament, al contrari. És a dir, no quedem contagiats d'aquests malestars, aquestes pèrdues, aquest dolor per una ruptura o per un desengany. El que experimentem després, curiosament, és benestar, alleujament i tranquil·litat.

Així, una de les investigadores d'aquest treball dut a terme per la doctora Ai Kawakami, experta en música i emocions, ens assenyala que és necessari diferenciar l'emoció sentida de l'emoció percebuda o indirecta. La música té la qualitat de fer-nos percebre emocions d'aquest últim tipus: connectem amb elles, però "no les sofrim". És a dir, no les sentim amb la mateixa intensitat que quan la pròpia vida ens colpeja amb un revés, amb una cosa inesperada i desoladora.

Les cançons tristes tenen la curiosa qualitat de connectar-nos amb les emocions més profundes per a després sortir indemnes d'elles. I no sols això, emergim amb una sensació de benestar.

Deia Leonard Cohen que cada vegada que interpretava la cançó Hallelujah de Jeff Buckley sentia una cosa especial. Era com trobar l'equilibri en un món en caos, com buscar la reconciliació en tot conflicte. Així, una de les raons perquè les que ens agrada la música trista és perquè ens inocula una mica de pau, unes gotes d'introspecció i unes pinzellades de catarsi emocional.

Aquest tipus de música és una vacuna per a les dificultats de la vida. De fet, acudim a elles com ho fem amb els llibres que ens conten històries dramàtiques, com quan triem veure aquestes pel·lícules de trist desenllaç, però que ens deixen sempre un ensenyament. La màgia d'aquestes emocions indirectes que ens generen aquest tipus de dimensions són una cosa genuïna i increïblement útil.

Ens agrada la música trista perquè ens permet prendre contacte amb el nostre jo emocional d'un mode més segur i bonic.

Article original complet en castellà a: yorokobu.es