És l'ànima reproduïble? Es pot crear una ment perfecta? Pot la tecnologia substituir les capacitats cognitives de l'ésser humà? Si tot això és possible, què passaria si no poguéssim distingir un ésser humà d'un robot o d'una intel·ligència artificial? Aquestes preguntes formen part del paquet de dilemes que presenten algunes històries de ciència-ficció, centrades en els problemes que poden sorgir de l'avanç tecnològic en els camps de la robòtica i la intel·ligència artificial.
Pel·lícules com Blade Runner o Ghost in the Shell tenen com a argument principal la dificultat de diferenciar entre humans i robots en un món on la tecnologia ha avançat dràsticament. En Blade Runner, només els professionals són capaços de determinar si una persona és realment un robot o si és un ésser humà, perquè aquests han estat replicats de manera precisa.
L'interessant gir de la pel·lícula no és, no obstant això, l'angoixa que pot generar el no saber si ens relacionem amb persones reals o amb robots, sinó que, arribats a aquest punt, no podríem si més no estar segurs de la nostra pròpia existència com a éssers humans, no podríem saber amb certesa si hem estat o no creats com a màquines.
De relats com aquest s'extreuen les reflexions sobre la relativitat dels nostres records, l'artificialitat de la nostra raó o la mal·leabilitat de la nostra personalitat. El que s'acaba proposant és que, si et pares a pensar-ho, els humans no són tan diferents de les màquines.
D'altra banda, Ghost in the Shell ens presenta personatges el cos dels quals és parcialment o totalment robòtic, encara que conserven part de la seva ment humana. En aquest context aquests personatges dubten dels seus records i les seves memòries, es pregunten quant d'humà hi ha en ells i la seva identitat oscil·la entre la d'una màquina programada i una persona amb lliure albir. Així i tot, el missatge torna a ser el mateix, els éssers humans i les màquines no són tan diferents, les persones, en el fons, sembla que també estem programades.
Però la metàfora del cos com a màquina no és una cosa nova, ni tan sols una cosa pròpia de la ciència-ficció, és tan antiga com ho són les màquines. Perquè si l'ésser humà està fet a semblança de Déu, llavors les màquines estan fetes a semblança de l'ésser humà. Les persones han creat les màquines, això és clar, i l'única manera que han tingut de fer-ho és imitar el cos funcional que millor coneixen, el seu.
A ningú hauria de sorprendre'l llavors que, fixant-se bé, trobin semblances entre el funcionament d'una màquina i el d'una persona, perquè la veritat és que, si és així, és perquè està fet a posta. Tanmateix, oblidar això o no radicar en això pot portar a naturalitzar a les màquines, pensar que són així perquè sí i, llavors, quan un troba aquestes semblances dir, escolta, doncs tampoc som tan diferents.
Aquesta relativització del cos humà posa en dubte la seva essència. Si tot és imitable, què ens pot assegurar que els nostres records són originals?, quina és la diferència entre el nostre pensament i una intel·ligència artificial? És cert, pot ser que hàgim anat massa lluny, potser ens hem replicat massa bé.
No obstant això, encara existeix una bretxa, una petita esquerda per la qual la corporeïtat apunta i crida que encara continua viva, que hi ha alguna cosa que sempre es passa per alt; l'escatològic, el laboriós, allò que estem obligats a fer per a poder sobreviure, però que no sols no ens aporta cap plaer, sinó tot el contrari, a vegades cal fer-ho de mala gana.
L'ésser humà ha d'alimentar-se, respirar, dormir, orinar, defecar, menstruar, suar per a termorregular-se; ha de mocar-se els mocs i rentar-se les dents, ha d'exercitar el seu cos i canviar els bolquers a les seves cries i ha de netejar la seva llar i cuinar el seu menjar. I no ho fa per plaer; tampoc perquè no sàpiga fer res més. L'ésser humà és creatiu i podria invertir el seu temps a crear i construir, a modificar el món i canviar-lo al seu gust, però, no obstant això, ha de gastar gran part de la seva vida a mantenir-se viu.
Dècada rere dècada veiem com els relats de ciència-ficció se centren en la possibilitat de copiar la raó humana i com això pot portar a no distingir les nostres rèpliques de nosaltres mateixos; i, sens dubte, la raó, la ment, la identitat són importants, però no és només això el que ens fa humans.
Les màquines que creem són pur treball, pur funcionalisme, no entenen de labor, però tampoc de plaer. La ciència-ficció s'ha centrat massa en l'aplicabilitat de la ment, però és el dolor reproduïble?, és el plaer reproduïble? El nostre raciocini és, sens dubte, condició de possibilitat de la nostra humanitat, no obstant això, aquesta no deixa d'estar determinadament condicionada per la nostra corporeïtat i totes les necessitats que aquesta comporta.
Potser el que ens diferencia dels animals sigui la nostra capacitat intel·lectual, així i tot, de la mateixa manera pot ser que el que ens diferenciï de les màquines siguin les nostres necessitats més animals, els nostres processos corporals irreversibles.
Podem crear una màquina que imiti el mode de pintar de Miguel Ángel, però no podrà sentir la frustració del pintor quan hagués de deixar la Capella Sixtina a mig fer i baixar de la bastida perquè tenia ganes de pixar.
Podem crear una màquina que realitzi les mateixes equacions que realitzava Einstein, però no sabrà l'agradable que és menjar després de moltes hores de treball, podrem crear una màquina que aixequi tones, però, per sort o per desgràcia, no li farà mal l'esquena. Podem posar-li ventiladors i tubs de refrigeració a una màquina, però les màquines no poden suar.
Article original en castellà a: yorokobu.es
Comments