La bondat és el pinacle de la intel·ligència. És el seu punt més zenital, l'instant en el qual la intel·ligència es queda sorpresa del que és capaç de fer per si mateixa. Llegeixo en una entrevista a Richard Davidson, especialista en neurociència afectiva, que «la base d'un cervell sa és la bondat».
Defineixo la bondat com tot curs d'acció que col·labora al fet que la felicitat pugui comparèixer en la vida de l'altre. A vegades es fa acompanyar de la generositat, que sorgeix quan una persona prefereix disminuir el nivell de satisfacció dels seus interessos a canvi que l'altre ampliï el dels seus, i que en persones sentimentalment ben construïdes sol ser retornada amb la gratitud.
En l'arquitectura afectiva col·loco la bondat com a contrapunt de la crueltat (la utilització del mal per a obtenir un benefici), la maldat (execució d'un mal encara que no adjunti rèdits), la perversitat (quan hi ha adelitament en infligir mal a algú), la malícia (desitjar el perjudici en l'altre encara que no es participi directament en ell).
La bondat és just el contrari a aquests sentiments que requereixen el sofriment per a poder ser.
La bondat lliga amb l'afabilitat, la tendresa, la cura, l'atenció, la connectivitat, l'empatia, la compassió, la fraternitat, tots ells sentiments i conductes predisposats a incorporar a l'altre tant en les deliberacions com en les accions personals. Es tractaria de tots els aparells sentimentals en el qual s'està atent als requisits de l'altre.
Segons la nomenclatura que utilitzo en l'assaig Els sentiments també tenen raó, serien els dispositius afectius d'obertura a l'altre. L'amabilitat és aquella acció en la qual tractem a l'altre amb la bondat i consideració que es mereix tota persona pel fet de ser-ho.
Intentar satisfer els nostres propòsits, però tenint en compte també els de l'altre és una conducta molt sàvia perquè els altres la repliquin quan siguem nosaltres els destinataris del curs d'acció.
Ser bondadós amb els altres és ser-ho amb un mateix, amb la nostra comuna condició d'éssers humans obstinats a arribar a ser l'ésser que ens agradaria ser. Ajudar al fet que la felicitat desembarqui en la vida dels altres és ajudar al fet que també desembarqui en la nostra.
D'aquí ve que no hi hagi major benefici social per a tots que la magnitud cooperativa, que es nodreix de la bondat i l'ètica, si és que aquesta tríada màgica no és la mateixa cosa estellada en diferents paraules.
Per a incorporar la bondat en el tràfec diari cal botar l'estreta i claustrofòbica geografia del jo absolutament absort en un individualisme competitiu i narcisista. Richard Davidson defensa que la bondat es conrea. En el seu institut entrenen a nois i noies.
En els exercicis acosten a la seva ment a una persona que estimen, reviuen una època en la qual aquesta persona va ser agullonada pel sofriment i sospesen què fer per a alliberar-la d'aquest dolor. Després amplien el focus a persones que no els importen i finalment a persones que els irriten. En aquest breu recorregut es pot sintetitzar en què consisteix humanitzar-nos.
En una entrevista li van preguntar a Michael Tomasello, un dels grans estudiosos de la cooperació, per què podem ser molt amables amb la gent del nostre entorn i després ser despietats en altres contextos, com per exemple en el laboral.
La seva resposta va ser molt eloqüent. Tomasello va argumentar que els nostres valors varien en funció d'en quin cercle ens moguem. No ens comportem igual amb el conegut que amb el desconegut.
Homologar tots dos comportaments és una de les grans aspiracions de l'ètica, què podem fer per a passar del cercle íntim al cercle públic amb la mateixa actitud empàtica, com realitzar aquesta transacció des de l'àmbit afectuós a l'àmbit on l'afecte perd irradiació.
Jo he intentat explicar-ho en el meu nou assaig. Es tractaria del pas de l'afecte a la virtut (Davidson afirma que en els circuits neuronals la virtut activa la zona motora del cervell), del sentiment a la racionalitat del sentiment.
En Els set pecats capitals, Savater aclaria alguna cosa que ens concerneix a tots com a persones enclaustrades amb altres persones en el món i, per tant, captives de gegantescos bucles d'interdependència que no podem obviar: «Les virtuts no s'aprenen en abstracte. Cal buscar a les persones que les posseeixin per a poder aprendre-les».
Heus aquí la importància de l'exemplaritat en el paisatge social. Jo solc dir que per a la sensibilitat ètica un exemple val més que mil paraules, sempre que sapiguem quines paraules vulguem exemplificar.
En el pla ètic la teoria és poc persuasiva. Sabem què és la bondat, però per a aprendre-la necessitem contemplar-la en persones considerades valuoses per la comunitat i reproduir-la en la nostra vida.
Poques tasques requereixen tanta participació de la intel·ligència, però poques satisfan tant quan s'automatitzen a través de l'hàbit. Quan algú ho aconsegueix estem davant un savi.
Article de José Miguel Valle.
Filòsof i escriptor, es dedica a l'estudi i anàlisi de la interacció humana. El seu últim assaig és "El triomf de la intel·ligència sobre la força. Una ètica del diàleg" (CulBuks, 2018).
Publicat originalment en Espacio Suma NO Zero
"En una entrevista li van preguntar a Michael Tomasello, un dels grans estudiosos de la cooperació, per què podem ser molt amables amb la gent del nostre entorn i després ser despietats en altres contextos, com per exemple en el laboral".
Jo ho faria extensiu, també, al context emocional. I poso un exemple directe. Un exemple de com es pot passar del cent per cent d'emoció al zero en un tres i no res.
Per què passa això? Per què un humà creu que ha trobat el seu equilibri i, de sobte, ho llença tot per la borda, així, sense ni tan sols despentinar-se?
La bondat està directament lligada a la maldat. Un és bo i vol el bé i…