L’os rus: entre urpes, mapes i megalomania

Poques criatures del regne animal podrien representar tan bé certs líders mundials com l’os. Gran, pelut, territorial i amb un aire constant de “tot això és meu, encara que no hi hagi posat la pota”. I si hi ha algú que sembla haver contemplat els ossos no només amb admiració sinó com a font directa d’inspiració, aquest és Vladímir Putin, el tsar contemporani amb el pit descobert i ànima de mamífer alfa.

Perquè, és clar, qui necessita democràcia quan pots tenir tota una tundra només per a tu?

Putin, l’os bípede

Imaginem per un moment que Vladímir Putin no és humà. Posem que és un os bru rus, d’aquells que vaguen per Sibèria mirant amb menyspreu els drons occidentals. Un os solitari, musculat, amb mirada freda i una capacitat sobrehumana per envair sense parpellejar. Tot quadra.

Com els ossos, Putin és una criatura solitària. Sí, hi ha altres mandataris a prop, però ell no els necessita. Prefereix patrullar el seu enorme territori (és a dir, tot el que algun dia va ser —o va somiar ser— l’URSS) sense companyia, deixant marques en forma d’oleoductes, banderetes, tropes camuflades i discursos carregats de nostàlgia imperial.

I com a bon os dominant, Putin té una relació molt especial amb el territori: no es conforma amb el que té —que no és poc—. Ho vol tot. Crimea? Cap a dins. Donbàs? En vull dos. Kazakhstan? Qualsevol dia. L’Antàrtida? I per què no? Total, els pingüins no voten.

Mapa a la mà, urpada al món

L’os a la natura marca arbres amb les seves urpes. Putin, en canvi, marca mapes amb compassos soviètics. On veu una frontera, ell veu un suggeriment. On altres veuen països independents, ell hi veu províncies extraviades. Si l’os necessita quilòmetres de bosc per sentir-se còmode, Putin necessita satèl·lits, exrepúbliques i un exèrcit en mode “preparat” perquè el seu ego no flaquegi.

I, com els ossos, no sempre ataca. A vegades simplement passeja, ensuma el terreny i espera. El silenci de l’os és estratègic. I Putin ha convertit el silenci, la mirada glaçada i les pauses dramàtiques a les rodes de premsa en un art digne del National Geographic geopolític.

El poder de la urpada mediàtica

No oblidem un altre tret en comú: la capacitat de generar por sense necessitat de violència immediata. Un os no necessita atacar cada cinc minuts per dominar. N’hi ha prou que rugeixi un cop al mes o s’aixequi sobre les potes del darrere en el moment just. Putin, igual. Una foto a cavall, una demostració nuclear “purament defensiva”, una reunió d’espies sense camisa: i el món es posa nerviós.

L’os devora salmons amb una eficàcia brutal. Putin devora opositors, mitjans independents i constitucions amb la mateixa gràcia. I els observadors internacionals? Com una guineu que intenta explicar-li a un os que s’ha passat de la ratlla. Espòiler: l’os no escolta.

L’espai vital, versió Kremlin

Segons el manual de l’os, un exemplar pot necessitar entre 500 i 1.500 km² per viure en pau. A Putin, el Kremlin li va quedar petit fa anys. President? No. Millor president, primer ministre, comandant suprem, patriarca simbòlic, caçador de tigres i protector dels valors tradicionals, tot en un. Si el poder fos territori, ell voldria tot l’hemisferi nord, més una dacha a la Lluna.

La raó és que, com els ossos que tornen als llocs d’on van ser expulsats, Putin té un talent especial per reaparèixer en territoris que ja havien aconseguit alguna cosa semblant a la independència. El rugit arriba abans que les tropes. I quan un menys s’ho espera, ja hi ha una “operació especial” en marxa, com si envair fos una mena de ritual d’aparellament geopolític.

Ossos en zoològics vs. ossos desfermats

Als ossos els agrada la llibertat. Els zoològics els deprimeixen. A Putin, la “comunitat internacional” li sembla un zoològic amb massa gàbies i regles molestes. Ell prefereix la tundra oberta, sense tractats ni corts internacionals que li diguin que no pot cruspir-se el veí. Perquè, és clar, si els imperis no es fan sols, almenys que no molestin mentre un els reconstrueix.

I quan se’l critica, ell respon com un os molestat dins la seva cova: amb grunyits, maniobres militars i recordatoris del seu arsenal nuclear. Pura delicadesa.

Epíleg: el conte de l’os que ho volia tot

Així doncs, sí: si la Terra fos un bosc, Putin seria aquell os que, després de cruspir-se tots els salmons, decideix que també vol controlar el riu, el llac, la muntanya i fins i tot els arbres on canten els ocells. No perquè els necessiti, sinó perquè pot. O això es pensa.

El problema, és clar, és que els ossos, tot i ser impressionants, no construeixen societats ni respecten fronteres. Són força bruta amb pelatge. I encara que Putin no tingui urpes visibles ni s’alimenti de mel, la seva ambició territorial té molt més d’animal que d’estadista. El dolent és que, quan l’os es mou, tremola tot el bosc… i la resta dels habitants tot just tenen temps per fugir.

Compte amb els ossos disfressats de líders. Mai no saps quan s’enfilaran al teu arbre… o al teu país.