Encara que és freqüent criticar les modes arbitràries —com el vermut, la nostàlgia o les bicis sense canvi—, jo crec que gaudir de «ximpleries» és una enorme virtut.
Pensem en l'estiu. Critiquem a la gent per llegir l’últim best-seller romàntic, per viatjar a Benidorm, o per compartir fotos de gintònics amb cardamom. Critiquem als tipus de trenta que decideixen fer-se runners i a les noies que es disfressen de tenista per a jugar un dia al pàdel. Fins i tot he vist criticar a aquests turistes que recorren Barcelona amb un telescopi de fer-se selfies, que efectivament van fent el ridícul, però morts de riure.
En realitat, aquestes persones han intuït una veritat primigènia: que a la vida es ve a passar l'estona. I si un accepta aquesta premissa, encara que sigui una mica, llavors gaudir de coses intranscendents és una virtut. Perquè aquestes són les coses que tenim més a mà: uns certs paisatges, unes certes persones o alguns llibres. Per això m'agraden les persones que gaudeixen de ximpleries i fins i tot de les modes, fent fotos d’una posta de sol o llegint revistes amb textos molt llargs.
En essència, m'agrada la gent que gaudeix fàcilment.
M'agraden els fanàtics del vermut, fins i tot si abans mai ho bevien i ara resulta que sí.
M'agraden les noies que viatgen amb una llista de «Les deu coses a veure a Nova York» i gaudeixen íntimament d'anar ratllant coses fins a deixar la ciutat com el planeta dels simis.
M'agraden els optimistes, com aquell amic que els dies ennuvolats surt de casa sense paraigua perquè potser no plou.
M’agrada aquell amic que malgrat diagnosticar-li un càncer, sempre té temps per l’humor i es pren la vida amb una resignació optimista que fa trempar a qualsevol.
M'agraden els perseguidors de casualitats. Aquestes persones que en conèixer-te busquen a algú que pugueu conèixer els dos. Si ets de València, t'informen que coneixen a un paio d'allí; si ets enginyer, et diuen que la seva germana també i que és rossa i es diu Anna i mesura més o menys així —i llavors aixequen la mà a mitjana altura—. Són persones dedicades a trobar els llaços invisibles que ens uneixen. Que mai defalleixen encara que gairebé mai tenen èxit. Però els raríssims dies en què descobreixen una connexió donen un saltiró i els brillen els ulls. Feliços.
M'agrada la gent de futbol perquè és intranscendent, i per això gaudir-ho és pur geni.
M'agrada el meu germà perquè quan li preguntes si vol esmorzar et diu que vol crispetes.
M'agrada la gent que odiava tallar la gespa i s'ha apuntat a un hort urbà, els que van dues vegades a veure la mateixa pel·lícula i els qui escriuen amb estilogràfiques de diferents colors, seguint unes regles arbitràries però molt importants.
Ho diré una altra vegada: gaudir fàcilment em sembla una virtut, i per això respecto les modes. I no m'importa si són mainstream o hipster. Si algú és feliç anant de comiat a Eivissa o posant frases de bossetes de sucre en el seu Facebook, tot em sembla bé.
El cas estrany és el contrari: pretendre jutjar els passatemps aliens. I és que el dia menys pensat se t'apareix algú dient: «Escolti, vostè gaudeix malament», i a veure com li expliques que la seva opinió sobre aquest tema no importa gens ni mica.
Com més fàcil t'ho muntis per gaudir de les aventures del dia a dia, de les trobades improvisades, d'un vermut amb aquell tipus alt que vas conèixer un dissabte a Barcelona, d'una tarda de cine amb crispetes per als que els agradin, d'una xerrada íntima amb poca roba, d'un entrepà assegut al banc del parc, de la lectura en veu alta a la vora del mar, d'un passeig al bosc, sempre acompanyat dels amics que et vas trobant pel camí, doncs això, com més fàcil ho facis, millor t'ho passaràs.
No es necessita gaire per gaudir d'un moment meravellós, t'ho puc ben assegurar. No fa falta tant de tot. Amb molt menys, t'ho passaràs teta.