La violència consisteix a sabotejar la capacitat autònoma d'una persona o un grup de persones. Es pot compendiar en tota acció encaminada a doblegar la voluntat d'un tercer sense el concurs del diàleg amb la finalitat de perjudicar-lo. La seva manifestació més embrutidora es produeix a través de l'ús de la força o de la industrialització de la violència encarnada en armament destinat a eliminar éssers humans.
Legitimar la violència és molt senzill, de fet, és molt inusual trobar persones o unitats polítiques que no la justifiquin cada vegada que l'empren. Legitimar la violència pròpia i desacreditar l'aliena són les dues cares d'una mateixa moneda.
No obstant això, qui valida una violència està validant la que probablement li retornaran sota la rúbrica de la defensa, la represàlia, la humiliació, la justícia, etc. La humanitat disposa d'una biografia prou copiosa per a trobar en ella milers de proves que confirmen que els éssers humans tendim a comportar-nos així. I que quan s'instaura la violència el primer que s'assassina és el raonament civilitzador.
Des de la confortabilitat de la llunyania resulta descoratjador contemplar com es desencadena qualsevol guerra quan se sap anticipadament que tota la racionalitat científica al servei de la destrucció i la mort no solucionarà el conflicte que l'origina.
Ningú resol una fricció usant violència, en tot cas acaba la fricció sense resoldre-la. El que s'obté amb violència només es pot mantenir en el temps amb violència, i es pot agregar que aquest manteniment serà al seu torn contestat amb algun esclat de violència, que al seu torn serà reprimit amb una quantitat de violència major que la vegada anterior, que legitimarà més violència reactiva, així en un virulent cercle de letalitat que alhora que s'estén contreu qualsevol vestigi d'humanitat i seny.
Heus aquí una cadena esquismogenética, un bucle de l'horror, la cancel·lació de qualsevol possibilitat de convivència. Gregory Bateson va proposar el terme esquismogènesis per a definir al procés de canvi que s'amplifica en un sistema fins que, per insuficient control inhibitori, condueix a la fragmentació funcional d'aquest.
La solució de les friccions humanes, que sempre floreixen a l'interior narratiu dels nostres cervells, és monopoli exclusiu de la paraula educada. Els conflictes només se solucionen quan compareix la paraula dialogada que escolta i atén els interessos de les parts implicades.
Encara que pot semblar-ho, el contrari de la violència no és la paraula. El contrari de la violència és la convivència, i la convivència requereix el concurs respectuós de moltes paraules.
Article original en castellà a: culturainquieta.com
¡A ver quién la tiene más gorda!
Joan Manel Serrat, té una cançó on diu: ...se arman hasta los dientes en el nombre de la paz...
Diria que sona a burla, no creus?
Des que l'home va descobrir que amb una pedra o un pal podia trencar-li el cap a un altre humà per plaer o per arrabassar-li les seves collites, els seus animals o les seves femelles, estem en contínua lluita.
Hi ha una altra frase d'aquelles que fan pensar que no aprendrem mai: ...lo tuyo es mío y lo mío es mío..., i així no anirem enlloc.
Per citar nacions o països, posarem colors. És menys dolorós.
Per què els de color marró volen tot el que produeix…