Alleujament litoral

En les primeres albors de la civilització es va entendre que els assentaments humans havien de situar-se en el litoral i, per tant, abandonar, de manera gradual, els interiors d'una superfície sòlida que encara no s'havia decidit anomenar-li terra.

La proximitat a un medi aquós immens, que encara no se'n deia mar, va fer comprendre ràpidament els beneficis que comportava. Més i millors recursos, facilitat d'obtenir-los i de comunicació amb territoris susceptibles de conquistar o d'establir relacions comercials, van ser les causes que van fer progressar i créixer a les grans comunitats humanes en les costes de tot el planeta.

​Actualment, ja són pocs els beneficis que s'aconsegueixen de tenir a la humanitat concentrada en els litorals, però no podem culpar a les primeres civilitzacions de les decisions preses per a subsistir i perpetuar la seva existència.

Un canvi de rumb és necessari per a donar alleujament a un litoral ple de gom a gom de gent, ciment, contaminació i una quantitat d'innombrables problemes que afecten els bioritmes naturals de la Terra. És necessari i li ho devem per haver-nos acollit tant de temps, amb tanta generositat i resignació.

Un dels problemes més apressants, i que està en primera línia mediàtica, és el desglaç dels pols. És un tema que, amb unes certes dosis d'hipocresia, preocupa. I dic això a causa del tractament que se li dona algunes vegades; com si parléssim de l'estrena de l'última pel·lícula amb els millors efectes especials del moment.

Les previsions a mitjà i llarg termini, realment són alarmants. Per descomptat el més espectacular és la crescuda del nivell de mar i els efectes perniciosos que podrà provocar. Però crec que cal matisar el tema per a apartar-nos una mica de l'alarmisme que comporta difondre previsions sensacionalistes.

Els comportaments naturals, en la seva saviesa, diguem que ja tenen previstes una sèrie de coses que obviem sovint o gairebé sempre. Si fem un rescat i analitzem el principi del nostre benvolgut amic Arquimedes de Siracusa (c. 287 aC - c. 212 aC), el qual afirma que tot cos submergit en un fluid experimenta una embranzida vertical i cap amunt igual al pes del fluid desallotjat, arribarem a la conclusió que el gel polar existent com a aigua de mar gelada – la major part situada en el pol nord – no ha d'afectar l'alteració del nivell de la mar; és a dir, ja ocupa un volum en els oceans que es mantindria en cas de fondre's, solament canviaria d'estat sòlid a líquid. On si tenim un problema de proporcions apocalíptiques, és en el gel suportat per les masses continentals de Groenlàndia en el nord i el pol antàrtic en el sud. El gel d'aquestes zones en la seva major part és aigua dolça. A més de provocar canvis en la salinitat i els corrents marins que regulen el clima planetari, el desglaç, aquesta vegada si, repercutiria en l'augment de nivell, atès que el seu abocament als oceans incrementaria el volum d'aigua continguda en ells.

Hem de detenir el desglaç polar amb urgència i gaudirem d'unes costes en les quals no veurem com l'aigua ens envaeix. L'esforç alleujarà la preocupació de tots els que viuen prop del litoral. Mentre ens posem a la feina, revertir la pressió demogràfica que sofreixen les ribes del món seria part d'un bon pla.