Algú recorda el rescat bancari?

En algun lúcid moment hauríem de parar compte a què es destinen els nostres impostos, a banda de coses molt lloables pel sosteniment del país.

"Comptava el meu amic Joan, l'altre dia mentre preníem unes canyes, el cabreig que portava amb un affaire que tenia amb el fisc. Per error o més aviat deixadesa, això no va quedar molt clar, no havia declarat correctament els ingressos de l'any anterior. I ara Hisenda, que és molt llesta, li reclamava la quantitat incomplida en una paral·lela que li mantenia les idees en paral·lel, sense confluència possible. La resignació lluitava amb l'essència existencial i em preguntava (a mi que ni papa de números) on estaven els seus mil euros que li corresponien i que, pel que sembla, gairebé compensaven l'import reclamat. Jo no vaig entendre res i li vaig demanar que s'expliqués. – Si mira – em va dir – si fas l'operació de dividir uns cinquanta mil milions entre quaranta-set milions, dona una xifra aproximada que l'Estat o els bancs em deuen, a mi, a tu, i a la resta dels espanyols. Em sento compensat. Parlaré amb el meu advocat perquè ho reclami. – Pobre il·lús – vaig pensar – però tenia raó, o no? Em vaig concentrar a assaborir la cervesa fresqueta".

Aquest conte en to irònic és per il·lustrar el deute que l'Estat te amb cadascú de nosaltres, només pel tema concret del rescat bancari, i que ningú reclama. Com aquest cas ni hi deu haver una infinitat, però com que ens importa ben poc no cal anar més lluny, no acabaríem mai, és molta feina, total no en trauríem res. O, potser sí?

A partir de l'any 2009, la crisi bancària i financera va fer que l'Estat, a través del FROB, destinés 54.353 milions de diners públics (diners nostres) a rescatar 14 entitats financeres. Una vegada feta la reestructuració bancària es calculava un retorn que no ha funcionat exactament segons les previsions i fa que aproximadament uns 50.000 hagin marxat per la claveguera.

Per què permetem que banquers, a qui confiem els nostres diners, facin i desfacin en benefici propi amb poques o nul·les conseqüències? El refranyer popular que és molt savi ja ho diu: "qui oli remena, els dits se n'unta".