'2073', el documental que alerta de l'autodestrucció de la humanitat: "No és una ficció, és un advertiment"

El ressorgiment de la ultradreta, l’eliminació de la premsa lliure, el canvi climàtic o l’imperialisme tecnològic, són alguns dels temes que tracta 2073.

Imatge del docudrama "2073"

Els éssers humans som capaços de demostrar grans capacitats com a espècie a l’hora d’enfrontar-nos a les conseqüències de tragèdies col·lectives, però moltes menys quan es tracta d’invertir en sacrificis immediats a fi d’evitar la possibilitat d’aquestes calamitats. A la recerca d’una solució urgent per a aquest desajust, el documental dramatitzat distòpic 2073 mira de deixar clar que la majoria de les crisis que convertiran el planeta en un lloc inhabitable no són imminents perquè, en realitat, ja estan en marxa.

Parlem, clar, del ressorgiment d’una dreta autoritària i xenòfoba entregada a l’erosió global de la democràcia de la mà de senyors tecnològics multimilionaris, de l’eliminació de la premsa lliure i la instrumentalització de les xarxes socials i la intel·ligència artificial a fi de dissoldre qualsevol noció de veritat social compartida i instal·lar un imperialisme tecnològic, de la vigilància ciutadana permanent, del control centralitzat de totes les decisions individuals -des de les opcions de compra fins al vot- a través de la recol·lecció automatitzada de dades personals- i, per apuntalar la certesa cataclísmica, els efectes del canvi climàtic. Comparat amb aquest avenç, que les primeres decisions de Donald Trump en el seu nou mandat com a president dels Estats Units promet accelerar, el futur profetitzat per George Orwell a 1984 resulta gairebé desitjable.

Recentment estrenada als Estats Units, 2073 compta amb la direcció d’Asif Kapadia, que es va fer un nom i va acumular premis com l’Oscar analitzant per què van perdre tan aviat la vida, celebritats com Ayrton Senna, Amy Winehouse i Diego Armando Maradona -en els documentals Senna (2010), Amy (2015) i Diego Maradona (2019), respectivament-, i que aquí fa una cosa semblant pel nostre fràgil i maltractat planeta demostrant que la humanitat, cega i sorda davant les advertències, s’acosta somnàmbula a l’autodestrucció. Recorrent a una barreja de ciència-ficció especulativa i material audiovisual d’arxiu, i inspirant-se en el mític curtmetratge de Chris Marker La Jetée (1962) -sobre un home que viatja a través del temps per canviar el curs de la història i salvar el món-, se situa quatre dècades després d’un col·lapse global per contemplar una supervivent que viu al soterrani d’un centre comercial abandonat mentre, a la superfície, els drons patrullen carrers en ruïnes i envoltats d’aire putrefacte.

I en contextualitzar la realitat en la qual ella subsisteix a través d’una ràpida i constant successió de fragments de notícies actuals -presentant les catàstrofes planetàries d’avui com el seu temps passat-, la pel·lícula demostra la naturalesa apocalíptica de les circumstàncies que ja ens determinen, i reclama la necessitat de reconsiderar tant les forces que assolen la nostra democràcia i el nostre medi ambient com la ingenuïtat i la complaença general dels que les permetem. «És massa tard per a mi», sentencia la dona al principi de la pel·lícula. «Però potser no és massa tard per a tu».

Per les imatges d’arxiu hi ha rostres familiars de líders totalitaris passats, presents i perennes com Trump, Xi Jinping, Putin, Rodrigo Duterte, Viktor Orbán, Netanyahu, Mohammed bin Salman i Narendra Modi; d’agitadors de morralla propagandística com Nigel Farage i Steve Bannon, i de multimilionaris com Elon Musk, Mark Zuckerberg, Jeff Bezos i Peter Thiel, decidits a utilitzar el poder econòmic per accelerar la desintegració de la societat occidental tal com la coneixem i instaurar el tecnofeudalisme.

El film ofereix un repàs conscienciós dels estralls causats per les accions dels plutòcrates

Ucraïna, Gaza i el Brexit

Així mateix, la pel·lícula ofereix un repàs conscienciós dels estralls ja causats per les accions interconnectades d’aquests plutòcrates. La invasió d’Ucraïna i la guerra a Gaza. El Brexit, que va obrir camí per a polítiques migratòries feixistes. L’extermini de la minoria uigur a la Xina i els atacs als musulmans a l’Índia. Els assassinats per part de la policia de milers i milers de presumptes narcotraficants a les Filipines. Els disturbis del 2017 a Charlottesville (Virginia), després dels quals Trump es va posar del costat dels supremacistes blancs. L’assetjament i empresonament de periodistes. Actuacions policials brutals i pallisses a dones i nens. L’esclavitud moderna, provocada pel model laboral popularitzat per Amazon. Incendis, inundacions bíbliques, muntanyes d’escombraries i mars de plàstic. I així.

És cert que 2073 no explica gran cosa que qui més qui menys no sàpiga ja, però també ho és que els humans fa temps que demostrem que les subtileses no funcionen amb nosaltres. En qualsevol cas, Kapadia no ofereix ni una veritable anàlisi de com hem arribat a l’actual estat de les coses ni més solucions que animar a cada individu que reconsideri com vota i com consumeix; i en bona part per això, i per la seva insistència a recordar-nos que la destrucció de la nostra civilització ja és inevitable, una pel·lícula que aspira a funcionar a tall de crida a l’acció corre el risc de limitar-se a propagar la mateixa por i la mateixa resignació que acusa els demagogs del món de provocar entre la gent.

Article original a: diaridegirona.cat