Orson Scott Card ens va posar per primera vegada davant el dilema de poder (o voler) separar a l'autor de la seva obra. En els vuitanta, la seva novel·la El joc d’Ender i les seves seqüeles (especial esment a La veu dels morts) van marcar un abans i un després en la literatura de ciència-ficció.
Propis i estranys van quedar meravellats per la seva capacitat de narrar-nos per primera vegada conceptes nous que més tard van ser reinterpretats en multitud d'ocasions per altres autors del gènere. No podia sinó causar admiració que una imaginació tan fèrtil estigués al servei d'una ploma tan hàbil.
Per posar un sol exemple, Card va imaginar un aparell, el Ansible, capaç de facilitar la comunicació entre éssers humans separats per centenars de milers d'anys llum, sense cap retard. Recordem que, si ara mateix enviéssim un senyal lumínic a Alfa Centauri, el sistema estel·lar més pròxim a nosaltres, aquest trigaria a arribar 4,36 anys i que la llum del sol que t'està arribant ara mateix va ser emesa fa gairebé 8 minuts i mig.
Doncs bé, fa uns pocs anys es va aconseguir per primera vegada una cosa anomenada entrellaçament quàntic, o, cosa que és el mateix, aconseguir que una partícula canviï d'estat en les teves pròpies mans i una altra bessona a aquesta, sense connexió aparent i separada per l'espai que vulguis, el faci també de manera simultània. Encara que la primera aplicació que s'entreveu a aquest assoliment és el de les comunicacions, la física actual considera encara el Ansible com netament impossible. És decebedor, però possiblement li deien alguna cosa semblant a Jules Verne quan va imaginar el submarí.
Però molt més decebedor és que anys més tard ens assabentéssim que Card, com destacat adepte de l'església mormona, era a més membre de la National Organization for Marriage, una organització que destaca per oposar-se ferventment al matrimoni homosexual, entre altres coses. Com a tal, va fer diverses declaracions en pro d'il·legalitzar actes com el de la sodomia o de considerar als gais com a éssers inferiors. Ens havia caigut un mite. Aquesta persona ja no podia continuar sent digna de la nostra admiració. Almenys no de la mateixa manera.
En aquesta línia, en 2020 el festival Celsius 232 d'Avilés va haver de bregar amb la lògica polèmica que va suscitar el fet de convidar-lo com a gran estrella d'aquest esdeveniment. Els altres autors van refusar assistir i van enviar un missatge contundent: és impossible separar obra d'autor. Sobretot, si aquest insisteix a trepitjar als altres per culpa d'unes creences que, en lloc d'anticipar un futur pròxim, retraten un fosc passat.
El cas d'H.P. Lovecraft pot resultar-nos similar. Si bé existeixen rumors sobre la seva homosexualitat, que probablement no han fet gràcia a Orson Scott Card, no està relacionat amb aquest fet. Lovecraft, és el destacat autor de La crida de Cthulhu i, juntament amb Edgar Allan Poe, màxim exponent de la literatura fantàstica del segle XIX i, no obstant això, en contra de tota lògica, avui dia especulem de manera buida sobre la seva sexualitat.
Encara que no se li van conèixer molts èxits amb el sexe oposat i les seves amistats més pròximes rondessin més aviat la vorera de davant, no existeix res més en la seva biografia que declari cap inclinació sexual, excepte potser la seva vehemència en posicionar-se en contra de tals perversions que pogués ser en si declaratòria. De totes maneres, segur que la societat de l'època en això tampoc ajudava molt. Va ser l'inventor de tot un gènere, el terror còsmic, i igual que va ocórrer amb Card, la seva imaginació va transcendir generacions d'apassionats lectors fins als nostres dies.
Però una cosa de la qual no es parla tant és de l'absoluta xenofòbia que Lovecraft professava davant la raça negra. Seu és el poema anomenat Sobre la creació dels negres, que associa a aquesta raça amb bèsties sense ànima, semihumanes, creades per Déu per a dur a terme tasques menors (servir als aris?). Havent passat tant de temps, ens pot semblar més senzill reconèixer el mèrit de la resta de l'obra del bo de Howard Phillips i atribuir aquestes relliscades a pressions socials inherents a l'època. Però, ens agradi o no, és el mateix cas. La seva obra és inseparable de la seva manera de pensar i el seu context temporal.
Per simetria amb el moment actual, quan d'aquí a un cert temps llegim les sàvies consignes feministes que Íñigo Errejón realitzava abans de caure en desgràcia, serem capaços de separar-les de la seva presumpta facilitat per a consumir substàncies sobre cossos nus i treure's la titola sense previ avís? No ho crec.
Article original en castellà a: yorokobu.es
Comments